El proper 28 d’abril hi han eleccions al Congrés. Ara, durant la campanya electoral és el moment en què els diversos partits presenten aquelles polítiques que pensen que els hi podran donar un major rèdit electoral. El número de propostes que hom ha sentit sobre el col·lectiu dels joves és des de cap a una o dos, i aquest fet s’ha fet encara més palès durant els debats electorals televisats on els joves han tingut una presència marginal. En tot cas, penso que no m’equivoco afirmant que precisament aquest és símptoma de la situació dels joves avui a Espanya, un col·lectiu a qui tothom apel·la el seu vot però que a la realitat ningú aporta mesures concretes per a pal·liar les problemàtiques que han d’afrontar.
Com s’acostuma a dir, la joventut és el futur, però sembla que a Espanya, lluny de mimar-la i ajudar-la, ha decidit posar-li les coses molt difícils, i en una societat on l’envelliment ja és una realitat i els joves un bé escàs, aquesta és una estratègia que a mitjà i llarg termini perjudicarà a tota la societat espanyola.
Per il·lustrar la situació actual dels joves poso sobre la taula algunes xifres. L’atur juvenil per aquells que tenen entre 16 i 24 anys se situa en el 33,5% ( 15,2% la UE) i la temporalitat, que ja és especialment important a Espanya en relació a la resta de països europeus (gràfic 1), la proporció entre els més joves es dispara fins a situar-se prop del 60%. A més, com es pot observar en els gràfic 2 i 3, tant des del punt de vista salarial com de la capacitat de despesa per part d’aquells joves emancipats, continuen lluny dels valors a quals van arribar abans de la crisi. Mentrestant, la mitjana espanyola (inclou també els joves) ja ha més que superat al valor de 2006 pel que fa a guany mitjà anual i ha recuperat més que els joves pel que fa a despesa. Per tant, les diferències en riquesa i consum s’han eixamplat entre els joves i la resta de la societat. Però el més preocupant no són les pròpies dades, sinó el fet que després de quatre anys d’expansió econòmica amb creixements al voltant del 3%, encara no s’hagi recuperat el nivell econòmic dels joves d’abans de la crisis (tenint en compte la inflació).
Gràfic 1. % de treballadors amb contracte temporal sobre el total d’ocupats
Font: OECD
Existeixen diversos factors que expliquen l’alt nivell de temporalitat i atur juvenil, però un dels més rellevants és la dualitat del mercat de treball. La temporalitat avui a Espanya no és conseqüència, almenys no en la seva totalitat, de la reforma laboral del 2012, com es pot veure en el gràfic 1, sinó que és una situació endèmica de l’economia espanyola. Fins i tot en els millors anys, abans de la crisi, la temporalitat era la més alta en termes europeus. Contextualitzant, avui hi ha uns treballadors, els temporals, que tenen unes condicions laborals molt pitjors que la dels indefinits. Això provoca que a les empreses els hi sigui proporcionalment molt més assequible contractar temporals i que alhora no tinguin incentius per convertir aquests temporals en indefinits. Per a molts joves la temporalitat ja és crònica. I amb aquesta incertesa laboral, com es pot establir un projecte de vida ja no a llarg o mitjà termini sinó a mesos vista? Malauradament els sindicats, que haurien de ser els agents socials que vetllessin per aquests treballadors temporals, no ho fan, perquè com les empreses, no tenen els incentius per defensar aquells que saben que el dia de demà ja no estaran en aquella ocupació. En conjunt, el sistema dual avui a Espanya juga en contra de l’emancipació i la progressió laboral dels joves espanyols.
Gràfic 2. Guany Mitjà anual per treballador
D’altra banda, l’envelliment de les societats europees ha fet aparèixer un nou concepte que és la justícia intergeneracional. A la Cambra dels Comuns al Regne Unit, per exemple, existeix una comissió que vetlla precisament perquè la legislació no es decanti en excés cap a un grup d’edat. Observant les dades del paràgraf anterior no és clar que aquest principi bàsic avui es compleixi pel que fa als joves en relació a la resta, i això, a part de ser injust, és un tret al propi peu del sistema contributiu que tenim.
Gràfic 3. Despesa mitjana per vivenda segons l’edat del sostenidor principal
I jo em pregunto, per quina raó la societat, i els partits polítics en particular, ignoren les necessitats dels joves? Segurament perquè avui la gran majoria dels joves no sortim al carrer per defensar res i tampoc ho fem votant en eleccions. En contraposició, els grups de més edat voten tots i són molt més reivindicatius, com s’ha demostrat en les manifestacions a favor d’unes pensions dignes. Aquestes formes d’actuar tan diferents fan que els partits i els agents socials tendeixen a afavorir a aquests segons. I el motiu pel qual els joves no ens movem i passem del que passa al nostre entorn? No tinc resposta, però sospito que els hàbits actuals, dominats per les noves tecnologies i el consumisme hi tenen molt a veure.
Arribats a aquest punt i aprofitant aquest article vull apel·lar a totes les persones, especialment aquelles amb una major influència a que actuïn. No es pot deixar perdre la que diuen que és la generació més ben preparada de la història. Penso que el que es necessita no és massa. Confiança en els joves, acompanyada d’oportunitats i eines per tal de poder créixer personal i professionalment, no només per al nostre propi bé, sinó per al de tota la societat d’avui i la del demà. La comoditat és una falsa amiga que manté allò que no funciona i no deixa entrar allò que és bo i necessari.
