Jordi Pujol, idees, acció, política. El Llegat (6). L’autogovern

Un eix central de Jordi Pujol

Un eix de la concepció i pràctica política de Jordi Pujol és la seva aplicació de l’autogovern de Catalunya com a corol·lari necessari de la seva concepció nacional. Autogovern el més ampli possible, però mai la independència com a culminació. L’autogovern no és un camí vers ella, sinó una finalitat en si mateixa. Res en el relat i la pràctica de Pujol es pot trobar de vestigi independentista ni com volen els seus detractors a Espanya, la seva actuació és una mena de preparació per assolir-lo.

Una visió pragmàtica

No ho és en els seus inicis juvenils, en el pas a la política i la formulació de CDC, o en la seva maduresa com a governant. A uns i altres els convé la teoria de Pujol independentista. Només té un problema: és falsa. Tampoc quan deixa el govern es pronuncia en aquest sentit i només en la fase final del procés, i més com a fidelitat a persones concretes i sobretot a la seva obra més personal, CDC, fa formulacions -escasses- públiques favorables. Però fins i tot aquest fet és tan un fruit fugisser de la conjuntura que no ha tingut continuïtat.

Autogovern com a àmplia autonomia política

Veu en l’autogovern, entès com a àmplia autonomia política, el millor instrument per assolir les dues finalitats que l’importen: preservar la identitat nacional sobretot en les seves manifestacions de llengua, cultura i dret, i poder construir una estructura que acompanyi i contribueixi a edificar la comunitat forjadora de la persona en el bé.

Pujol, home de govern

Pujol, com a home de govern i persona pragmàtica, en el sentit més literal del terme, coneix i valora la importància de l’estat, però no és un estatista, sinó que, com veure’m en una altra ocasió, és un defensor de la primacia de la societat civil. No tinc clar que ho sigui per raons doctrinals d’índole general – “Più società meno Stato”, el lema catòlic dels anys vuitanta – o bé perquè en la seva visió històrica de Catalunya és la societat qui refà la nació una vegada i una altra després de cada ensulsiada, i és en ella en qui cal fiar-ho tot. Segurament ambdós vectors de pensament formen part de la concepció pujoliana i s’alimenten mútuament.

Federalisme i autonomia

L’autogovern en la teoria i pràctica de Pujol significa autonomia; de cap manera federalisme perquè el defuig, considera contrari a l’interès català en el marc de l’estat, l’homologació amb les regions espanyoles.

El mot nacionalitat en la Constitució no hi figura endebades. I si bé la concepció constitucional primigènia establia la diferència entre aquells territoris -Catalunya, País Basc i Galícia- i les regions, la resta de comunitats autònomes es va perdre per l’ofensiva del PSOE fent servir com a ariet a Andalusia. Això no significa que Pujol hagués renunciat a la política de l’especificitat catalana que els bascos assoleixen fàcilment amb el règim de finançament i fiscalitat, però que Pujol, en el marc del règim general, cerca construir per altres vies suportades en el pes polític i econòmic del mateix país i el fet de ser governat per una força que és totalment independent dels dos grans partits espanyols PSOE i PP.

I aquest és un altre corol·lari de la visió del president de la Generalitat per excel·lència: l’autogovern demana partits d’obediència catalana al seu front. Aquest ha estat de sempre el cavall de batalla -guanyador- amb el PSC i el seu teòric federalisme mai abordat, malgrat tants anys de govern a Espanya i matisat per Maragall amb l’adjectiu d’asimètric en una aproximació deliberada a la tesi pujoliana.

Competències i diferenciació

Una de les vies de la diferenciació són les competències: “el peix al cove”, que vol dir guanyar en autogovern fins i tot en aquells casos que electoralment o econòmicament resulta de nul interès. És el cas emblemàtic de la competència en presons que Pujol exhibeix una vegada i una altra com a demostració de la seva voluntat de governar-nos més enllà de la rendibilitat partidista. I té raó, perquè amb l’excepció dels bascos (i aquest per raons ben concretes) en aquest cas el “nosotros no somos menos que Catalunya” desapareix. Ningú fa del traspàs de presons una reivindicació autonòmica.

Conjuntures polítiques favorables

El màxim competencial estatutari i noves cessions aprofitant conjuntures polítiques favorables és la clau de volta. Com en el cas del pacte amb Aznar, on reivindica i obté un nou sistema de finançament més favorable, però de règim general: la liquidació dels governs civils – el símbol viu de la derrota en la guerra contra els Borbons -, la liquidació del servei militar -una reivindicació que Pujol fa a contracor (perquè no estava en la seva agenda, però sí en la de Joaquim Molins i el seu equip de campanya)- i aquesta sí específica de Catalunya, la policia de tràfic, que passaria de la Guàrdia Civil als Mossos, tapant així un forat de l’Estatut d’Autonomia que no ho va preveure.

Màxim de competències sense trencar el joc institucional

Màxim de competències, però sense arribar al risc de trencar la baralla. Pujol tensa sempre que pot, però mai – i això ho saben – li donarà una puntada de peu al braser. Mai juga a “O ens escalfem tots o…”. Precisament, la negociació amb el PP d’Aznar n’és un bon exemple.

Molins i el seu equip volien aprofitar l’excepcionalitat de l’escenari polític per introduir el concepte de Pacte Fiscal, després manllevat per Artur Mas i els que han vingut darrere. Aquest enfocament en el seu origen, i el conec bé perquè la concepció i el nom són meus, mai ha estat una mena de model basc amb un altre nom, sinó el reconeixement de la singularitat catalana en el marc del finançament com a primer criteri i un tracte més equitatiu i just. Pujol no va acceptar posar sobre la taula aquest enfocament perquè creia que no es resoldria i comportaria una ruptura i un impàs perillós per a la governació d’Espanya i l’estabilitat de les institucions.

Pujol, un home d’estat

I és que és cert quan es diu que Pujol és un home d’estat. Ho és en termes constructors de les estructures de govern de Catalunya com a una escala més modesta, però més pionera i també crucial, fa Prat de la Riba. Però a diferència d’aquest, també ho és en la seva visió de la política espanyola. Per aquesta raó la monarquia confia en Pujol, malgrat el seu discurs nacional català, i Felipe González, malgrat les seves diferències no pas petites i topades, el valora com un polític que contribueix a la governació de l’estat.

Conclusió

Autogovern, autonomia i no federalisme, singularització catalana en el marc de l’estat, màxim competencial sense arribar a trencar mai el joc institucional. Quan es resumeix així l’eix de la doctrina pujoliana del govern de Catalunya, es fa palès com de diferent d’ella va ser la línia seguida per Mas. Tan diferent que potser ja va sent hora de dir que, en termes objectius i per a algunes persones del seu equip també subjectius, volia ser una esmena a la totalitat de la concepció de Pujol, convençuts que ells tenien una visió i capacitat superior. Ai las!, ja veieu on ens han portat. Santa Llúcia no els hi va guardar la vista…

L'independentisme es posarà d'acord per guanyar el govern de la Generalitat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • lluis Querol Carreras
    20 juny, 2024 22:55

    Bona visio del seu llegat
    Jo no entrobo cap com ell que posi primer CATALUNYA

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.