No es pot entendre el pensament, l’acció política de Pujol sense parar atenció a la seva exigència interna amb el compromís. Pertany a una generació en la qual era efectiva l’afirmació que creure és comprometre’s en allò que considera essencial, necessari. La seva forma d’entendre la realització com a persona té, com hem vist en els textos precedents, estreta relació amb la seva especial concepció sobre la nació i el nacionalisme, entès com a compromís amb una comunitat constituïda per una voluntat de ser i un llegat històric, cultural i lingüístic que es concreta en el cas de Catalunya.
El nacionalisme i la moral política de Pujol es troba tan allunyada del llenguatge a l’ús, que necessitaria, fins i tot per a expressions senzilles, contínues referències al sentit que tenen Maritain, sobretot, i encara més Mounier. La seva visió de l’home és molt peguyiana, però creuat perquè qui l’assumeix és un home que llegeix i entén la forma de raonar de Josep Pla, encara que no comparteixi per a res la seva trajectòria política.
El compromís genera empenta i un enorme tensor intern, que propicia, per exemple, la seva mítica capacitat de treball, que desborda, sobretot al principi de la seva tasca a la Generalitat, les seves pròpies disponibilitats de temps, de manera que programa reunions simultànies o gairebé, cosa que des del punt de vista institucional genera problemes. De fet, això és el que feia a Banca Catalana i trigà un temps a adaptar-se a les formes que exigeixen la presidència de la Generalitat. Pot treballar 12, 14 hores diàries amb escasses interrupcions, dia rere dia, i dedicar després el dissabte i el diumenge a visitar poblacions. Pujol és l’únic president de la Generalitat que ha recorregut literalment tota Catalunya en més d’una ocasió i que ha visitat totes les seves poblacions una a una.
La seva vida personal està plena de renúncies, que ell mateix no considera com a tals, malgrat que vistes des de fora ho semblen. I el mateix Pujol en dona raó: “tot el que he fet sempre -classes de català, revistes, iniciatives culturals, pintades, posar banderes, anar a la presó, iniciatives financeres importants i, finalment, la política-, tot això és el mateix. De vegades tocava anar a la presó i en ocasions a un consell d’administració. He estat a l’oposició, modestament i he arribat a ser president de la Generalitat. Sempre he fet el mateix (…) Tot això dona sentit a la meva vida”.
Compromís i capacitat de treball serien els dos perfils de la forma de ser i de fer de Pujol.
N’hi ha un tercer, que el pas del temps pot haver debilitat, però que fins i tot ara, després de tants anys, continua viu, i és la capacitat de diagnòstic de la realitat del país, d’acord amb la seva perspectiva, del que no sempre segueix un actuar en conseqüència. Es podria dir que la seva exigència conceptual és més gran que la seva traducció a la pràctica, tot i que això no és una característica especial de Pujol sinó comuna a la majoria de tots nosaltres.
El que succeeix és que la dimensió de la seva exigència comporta una pràctica que, mesurada en relació amb els barems de la mitjana dels nostres polítics, és excepcional. Cosa que, unida a la seva capacitat de diagnòstic, explica la magnitud i difícil repetició dels seus èxits polítics. Quan es tracta del “gen convergent“, de la recuperació de CDC, es fixa l’atenció en el resultat final del producte, però no en les condicions que el van fer possible: el lideratge excepcional de Pujol i amb un acompanyament de destacats dirigents polítics del seu partit, Trias Fargas, Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i bastants més. Tot plegat, un conjunt humà de difícil equiparació. Avui ni Pujol ni la gent que l’acompanyava té equivalents. No es pot reviure mimèticament CDC.
Aquesta capacitat de diagnòstic es pot constatar a la seva conferència de 2005 de 14 de febrer a ESADE. Ja no era president de la Generalitat. Feia 1 any que havia cedit el relleu, però el successor designat, Artur Mas, havia estat derrotat en la seva aspiració de guanyar la presidència per Pasqual Maragall i el tripartit de socialistes, republicans i Iniciativa per Catalunya.
Va tornar 30 anys després al mateix lloc i a la mateixa sala amb la vocació de fer un balanç del temps transcorregut, però sobretot per referir-se a algunes qüestions del país que el preocupaven i que posseeixen una gran actualitat.
Pujol assenyalava que Catalunya vivia un període particular, una situació política diferent -referència de passada i indirecta al canvi de govern a la Generalitat- marcada pels efectes tecnològics revolucionaris i també econòmics de la globalització, per la immigració, que per la seva dimensió afectava el model social i encara més, deia la identitat com a país. Catalunya vivia en un marc d’idees i sensibilitats canviants que feien del moment una cosa extraordinàriament decisiva i complicada “probablement plena de promeses, però també de riscos“.
Afirmava que l’actual pensament dominant, al qual anomena políticament correcte, “no ens salvarà, ni ens projectarà, ni evitarà que ens encallem”. I deia que aquells grans reptes tecnològics, científics, de desenvolupament vertiginós, dels fluxos migratoris no trobaran en la societat els valors i les actituds adequades, perquè aquesta societat està segrestada per les estratègies teatrals que exigeixen un joc social de quedar bé amb tots. Denuncia el món polític, sobretot, però també el mediàtic i fins i tot l’acadèmic, perquè es diuen coses en les quals no es creu o el que es creu no coincideix amb les coses que el partit o el govern proclama. Això passa en una sèrie de qüestions que afecten el nostre futur, en l’ensenyament, en la immigració, en la política de la família, del medi ambient i en general en els temes dels valors de la solidaritat, fins i tot en la política de l’habitatge.
Llegit amb la perspectiva de quasi 20 anys, en el seu discurs i diagnòstic es poden trobar els embrions, els vectors inicials de tot el que s’ha anat malmetent a Catalunya, en els dos darrers decennis, si bé part d’ells venen de molt abans, del mateix període de Pujol. No pot ser d’altra manera quan hom ha governat amb les limitacions que es vulgui, però governat, un país durant tant de temps.
En la seva intervenció de 2005 a ESADE, Pujol situa un dels eixos del problema del país en la “moral de la desvinculació, del no esforç, de la insinceritat, la renúncia a no preocupar-se del futur del país, el desànim davant els grans reptes. Tot això ha portat a una crisi de responsabilitat tan moral com col·lectiva”.
I la resposta al problema és “una pedagogia de la responsabilitat”…”perquè si algun objectiu val la pena que ens fixem és el de la societat responsable. Es parla de la societat del benestar, del progre. De societat lúdica. Bé, segons com, de societat opulenta, però el que realment necessitem és la societat responsable”.
Loading ...
