jocs olímpics

Esportistes, esforç i vida

La vida no és fàcil, però res veritablement meravellós i que valgui la pena ho és. Els esportistes que aquests dies podem veure en els Jocs Olímpics de Tòquio serien un bon exemple de com l’esforç, el treball diari, la renúncia i, en moltes ocasions, el sofriment real i el dolor, et condueixen a metes que comporten una profunda satisfacció vital. El simple objectiu d’estar present en uns jocs olímpics ja és molt valorat pels esportistes i motiu d’agraïment. Curiosament aquesta actitud, l’agraïment, sol anar unit també al valor de l’esforç.

Una altra actitud molt positiva entre els esportistes olímpics, en general, sol ser l’estima sincera al contrincant, estima que pot néixer de conèixer i experimentar personalment el sacrifici que hi ha darrere de cada victòria. No sempre veiem aquesta actitud, però hi és, encara que als mitjans de comunicació els interessi ressaltar altres menys positives i, probablement, més passatgeres i efímeres. El que és força evident és que aquest camí d’esforç condueix a una cosa semblant al que anomenem felicitat.

Ara bé, es pot extrapolar el treball i dedicació dels esportistes olímpics a la quotidianitat del comú dels mortals? Sí, per descomptat, i l’exemple es pot trobar molt a prop d’ells, en els seus familiars, companys i amics. Impressiona, fins i tot emociona, escoltar les converses dels esportistes amb les seves famílies quan guanyen una medalla. Solen ser part essencial del  desenvolupament de la vida d’un esportista, els han ajudat i donat suport, i el triomf d’ells es converteix en el seu propi triomf. Les paraules de la piragüista espanyola Maialen Chourraut després de guanyar la medalla de plata exemplifiquen això: “Sóc molt afortunada, però no per això (agafant la medalla que penjava sobre el seu pit), per la gent que tinc al meu voltant”.

En molts casos, tant el triomf com la derrota esportiva, i segons el caràcter de cada un, van acompanyats de llàgrimes. Resulta curiós que, en dues circumstàncies a priori tan diferents de la vida, es mostri el mateix indici que normalment associem amb la tristesa. Es podria dir que les llàgrimes vessades com a fruit d’algun èxit o fracàs precedit de l’esforç personal podrien ser signe o senyal d’algun tipus de creixement o de maduració interior, sobretot si són ben acollides i acompanyades. Si això fos així, intentar evitar l’esforç i sofriment que ens condueixen tant a l’èxit com a la frustració, ens impediria desenvolupar la nostra personalitat, la nostra humanitat, en definitiva.

Tornant a l’inici d’aquest article … la vida no és fàcil. Per això cal entestar-se a viure. I perquè és el millor que tenim cadascú i ens convé lliurar-nos a aquesta tasca. No es pot viure de qualsevol manera. Treballar cada dia en aquest afany, no només per un mateix, sinó també per als altres, probablement ens fa plorar, unes vegades pels èxits aconseguits i altres vegades pels no assolits. Però aquest plor, fruit de la nostra entrega, serà el signe de contradicció, la paradoxa, que ens permet saber que estem vius.

Impressiona, fins i tot emociona, escoltar les converses dels esportistes amb les seves famílies quan guanyen una medalla Click To Tweet

Malgrat la pandèmia, econòmicament salvarem aquest estiu?

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú