Publicat a La Vanguardia, el 23-5-2022
El Congrés dels Diputats ha encomanat al Defensor del Pueblo la formació d’una comissió per indagar els robatoris amb violència comesos per immigrants. Al Parlament de Catalunya es va acordar una proposta semblant per a una comissió de la mateixa Cambra. Davant aquests fets, la Unió Europea i la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides han reaccionat i els han qualificat de discriminatoris i contraris als drets fonamentals.
Què n’opineu, de vincular un delicte a un sol grup social? Com ja us n’haureu adonat, tot això no ha passat amb els immigrants, però la pregunta és pertinent, per què sí que s’ha produït amb un altre grup social. El Congrés va adoptar una decisió com l’esmentada en relació amb la pederàstia, però limitant-la a persones de l’ Església catòlica, i al Parlament si fa no fa el mateix.
En el meu article del 15 de maig, “el boc expiatori”, assenyalava que en dos anys s’han presentat prop de 12.000 denúncies sobre abusos sexuals a menors. D’altra banda, la Fiscalia General de l’Estat ha informat que les denúncies i les querelles sobre aquesta matèria de persones vinculades a institucions religioses, catòliques i d’altres confessions són només 68. Un pírric 0,54% d’aquella xifra. Però n’hi ha més: la Fundació ANAR va donar a conèixer l’exhaustiu estudi Abús sexual en la infantesa i l’adolescència segons els afectats i la seva evolució a Espanya (2008-2019), en què els sacerdots són presumptament responsables del 0,2% al 0,4% dels casos. Aquest estudi permet establir que per cada delicte comès per algú vinculat a l’Església catòlica cinc han estat perpetrats per monitors, 18 per mestres i professors, 26 en relacions iniciades per internet, 50 per la parella o exparella i 72 per un amic o company, i la majoria en el si de la família i l’entorn.
Un altre estudi, Els abusos sexuals cap a la infantesa a Espanya, de Save the Children, informa que la meitat dels delictes es van cometre en l’entorn familiar. Fora d’aquest entorn destaquen els abusos comesos per amistats (un de cada deu) o per companys de la víctima. El 6% són consumats per educadors. Aquesta és una realitat ja coneguda, perquè en un primer treball sobre aquesta qüestió del 1994, elaborat pel doctor Félix López, catedràtic de Psicologia de la Sexualitat de la Universitat de Salamanca, per encàrrec del Ministeri d’Afers Socials, s’establia que els abusos a menors comesos per mestres i professors afectaven el 23% de les nenes i el 10% dels nens. Malgrat tot això, els poders públics han mirat cap a una altra banda, no han fet res i ara, gairebé trenta anys després, resulta que es concentren en un grup marginal, els catòlics, i eludeixen el 99,5% dels casos i víctimes. Per què es produeix una fal·làcia tan gran? Cortina de fum, ús d’un boc expiatori i ocultació del delicte? Què amaguen els poders públics davant l’abús sexual de menors?
Amb aquestes actuacions, que submergeixen en el fang del descrèdit les dues institucions, el Congrés i el Parlament de Catalunya vulneren l’article 14 de la Constitució, sobre la igualtat i no-discriminació, i la jurisprudència del Tribunal Constitucional en les sentències 126/1986, d’11 d’octubre, i 13/2001, de 29 de gener del 2001, com exposa el seu exvicepresident emèrit Eugenio Gay. L’advocat i membre emèrit per elecció del Consell d’Estat Manuel Silva recorda que la Constitució, a l’article 9.3 in fine, garanteix “la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”, una cosa que incompleixen els dos acords parlamentaris, ja que no tenen cap motivació raonable que els justifiqui. Són arbitraris. A més, el seu contingut queda incurs en un possible delicte d’inducció a l’odi envers el grup estigmatitzat, previst a l’article 510 del Codi Penal.
Per si no fos prou, el Defensor del Pueblo no té autoritat per informar sobre subjectes físics o jurídics de la societat civil, que no tenen cap obligació de respondre a la seva crida. La seva missió està cenyida a l’activitat dels “ministres, autoritats administratives, funcionaris i qualsevol persona que actuï al servei de les administracions públiques”. A més, i com que no està subjecte a mandat imperatiu, no ha d’atendre l’encàrrec il·legítim del Congrés dels Diputats. Aquesta és la meva denúncia.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.