La Catalunya actual viu sota la llosa d’una memòria selectiva, fruit de l’esforç del poder polític i mediàtic. El resultat és una cultura capada i cada cop més primeta perquè som incapaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos.
El pedagog i filòsof Gregorio Lluri ha editat un llibre “Los muchos callan y los pocos gritan: reflexiones breves de un filósofo” amb comentaris de Jaume Balmes que està tenint un èxit més que notable, malgrat que tracta d’un personatge oblidat, filòsof i sacerdot de relleu internacional i d’una matèria com la filosofia. És una constatació que d’interès n’hi ha, el que no existeix per part dels poders públics i mediàtics és la voluntat de satisfer-lo.
Balmes, que va morir molt jove, encara no tenia 50 anys, unia a la seva condició de sacerdot i filòsof la seva preocupació pel greu problema polític de l’època que vivia i la inestabilitat que existia. És un exemple de pensament i acció fora de la lògica partidista.
El seu llibre “El criteri” continua sent un bon recurs per contribuir a l’educació de la gent jove, però està enterrat al fons del calaix. I si això li passa a Balmes, què li pot passar a un altre gran personatge com és Torras i Bages que a més era bisbe de Vic?
És evident que la seva obra necessita actualització, però els seus textos com “La tradició catalana” continuen sent font, d’una banda, de reflexió i, d’una altra, de coneixement d’una època. Aquí podeu trobar el text “Torras i Bages, una primera aproximació als seus perfils estilitzats”. Torras i Bages va tenir la virtut de definir un projecte cultural per al seu temps, ser un impulsor de la primera encíclica social de Rerum novarum de Lleó 13, i donar una resposta positiva des de l’església al catalanisme polític aleshores emergent. De fet, la seva obra inspira l’acció de Prat de la Riba. Com a seguidor de la Rerum novarum , el projecte social va ocupar un lloc important, donant suport a l’Acció Social Popular del Pare Palau i publicant una carta pastoral el 1905, “L’elevació del poble o la democràtica cristiana” que marcà una referència per a l’època.
I en aquesta línia de desconeixement i ocultació, en la qual només sembla que existeixi la Guerra Civil i la II República, i encara amb una forta tendència a la censura pel que fa a aquesta època (per exemple l’ocultació de l’obra de la Federació de Joves Cristians de Catalunya assassinats a centenars per les patrulles de control malgrat la seva absència de partidisme polític; només eren catalanistes i cristians i pràcticament tots ells treballadors).
En èpoques encara més recents, les de la reconstrucció de Catalunya, noms com els d’Anton Canyelles, Joan Samsa, Miquel Coll i Alentorn, gent d’UDC, han estat sistemàticament oblidats, malgrat la seva tasca de reconstrucció política i cultural del país i de reconeixement internacional del fet català, fins a l’extrem que UDC tenia representació directa a la internacional i a la UE demòcrata cristiana, i això en temps en els que aquesta opció política era una força governamental a la majoria dels països del Mercat Comú. Tots aquests serveis, d’una banda, i tot el seu relat i experiències que serien molt útils per a la situació actual, han estat cancel·lats.
Tenim, per tant, una memora política i cultural molt prima i fràgil i com és cert, tal com escriu Charles Taylor, cap època és capaç de donar resposta als seus problemes si només aplica els recursos del seu temps.
Segurament, i junt amb la crisi moral, aquesta volguda desmemòria està en l’arrel de la nostra específica policrisi.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.