Sí, ja tenim un greu conflicte amb el cas del castellà a l’escola. És una forma com una altra de mantenir l’atenció ara que la independència ha desaparegut de l’horitzó polític, però cal mantenir les flames que alimentin l’electorat.
Com en els conflictes precedents es tracta d’un enfrontament sobretot polític estèril perquè deixarà coma herència terra cremada, divisori i negatiu per a la pròpia llengua i cultura catalana.
Recordem breument els antecedents: El tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va sentenciar que el castellà era també vehicular. De fet, aplicava la jurisprudència prèvia del propi Tribunal Suprem. La Generalitat va presentar un recurs contra aquesta sentència a la més alta instància jurisdiccional, que va ser refusada i, per tant, va prevaldre la sentencia del TSJC. Alhora es confirmava que el 25% de les classes havien que ser impartides en castellà, com a llengua també vehicular, i aquí ha esclatat tot. Cal, però, diferenciar dos plànols, el estrictament jurídic ,que està en discussió, i el real.
En l’àmbit jurídic la Generalitat interpreta que com el seu recurs era en relació a una sentència que tractava de la llei Wert, que ja no està en vigor perquè ara regeix la llei Celaà, no tenia cap efecte pràctic. Altres interpretacions, entre elles les de la pròpia instància judicial, assenyalen que no és així perquè la jurisprudència sobre el caràcter també vehicular del castellà és prèvia. En tot cas, aquest litigi té el seu canal i tindrà els seus resultats en l’àmbit judicial.
Aquí no hi ha un problema real, sinó en la utilització política a banda a banda que de l’afer es produeix
Anem a la realitat de les coses. Que el català fos efectiu en el 75% de l’horari lectiu seria fantàsticament bo; és a dir, l’aplicació literal de la sentència seria un èxit per a la llengua catalana, en contra de la bandera que intenta aixecar el govern Aragonès. I això es així perquè la realitat assenyala que en una gran part de Catalunya, l’ensenyament en català no arriba ni al 50% de l’horari lectiu. És un fet ben segur per al govern, per a les instàncies educatives, al qual ensenyament ha vingut fent la vista grossa. Conceptualment, el català ha de tenir la màxima prioritat com a llengua vehicular, donat el seu caràcter minoritari que cal protegir. Per això, no és evident ni interessa la desaparició del castellà com a llengua vehicular. De fet a Catalunya més de la meitat de la població té aquesta llengua com a pròpia, per tant la proporció d’una quarta part a 3 quartes parts a favor del català respecta clarament el predomini d’aquesta última llengua i, per tant, ha de disposar de la prima necessària pel seu caràcter minoritari.
El problema real és que aquesta situació no es dona en una bona part de Catalunya. A l’àrea metropolitana, on viuen 3,2 milions de persones, a la majoria d’escoles públiques el castellà és la llengua dominant, un fet que també es clarament perceptible en la regió metropolitana de Barcelona, on hi viuen 5,3 milions. En contrapartida, a les àrees més homogèniament lingüístiques del català, la llengua castellana a l’escola esta gairebé desapareguda. És el que succeeix a les comarques de Girona, Lleida i part de Tarragona. És la situació exactament contrària per garantir la vitalitat del català. Allà on socialment és més feble és menys vehicular, i allà on és socialment fort, l’escola és homogènia en català.
L’escenari òptim és que els alumnes de l’àrea i regió metropolitana utilitzin el català la major part del temps. Mentre que a les comarques de predomini català és bo que els alumnes disposin de major temps per millorar el seu coneixement i habilitats lingüístiques en castellà.
Cal recordar que segons les dades del propi Departament d’Ensenyament i a inicis del mes de novembre, és a dir d’ara mateix, assenyalaven, a través de l’estudi dut a terme, el gran retrocés del català a l’escola, perquè alumnes i, atenció, professor, cada vegada el parlaven menys. Menys de la meitat dels mestres de 4 de l’ESO es dirigeixen als alumnes sempre en català i només un 20% del estudiants el fan servir per relacionar-se amb els seus companys. Si comparem les dades del 2021 amb les del 2006 obtenim un resultat francament dolent.
Al 2006 l’alumnat es dirigia al professor sempre en català el 56% de les vegades, ara al 2021 la xifra ha quedat reduïda al 39,4%. Per la seva banda, el professor es dirigia sempre en català el 63,7% de les vegades el 2006 i ara tan sols ho fa un 46.8%.
Les xifres son cruels, mostrant la realitat, que no oblidem fa referència al conjunt de Catalunya i que, per tant, han de ser molt pitjors a l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona.
Podem constatar que menys de la meitat en l’actualitat té el català com a vehicle habitual en las seves classes, tant professor com alumnes, però atenció és que ja al 2006 amb unes dades que per comparació amb l’actualitat ens semblen millor, les xifres queden molt lluny de la exigència del 75% en català i el 25% en castellà, sinó que ja aleshores la xifra de les 3/4 parts del català com a idioma integral de comunicació a l’escola estava lluny d’assumir-se
El resum el problema ve de lluny. El problema no està en la sentencia del TSJC, sinó en la realitat escolar, que mostra que com en teoria les classes son 100% en català, aquesta xifra no es compleix des de fa temps i a més està en regressió
El govern de Catalunya vol emmascarar aquesta realitat darrera una polèmica falsa de defensa de la llengua, quan la millor manera de defendre-la és i era desenvolupar una pedagogia que assegurés com a mínim aquell 75% de classe en català integral, que amb les xifres d’avui és una utopia.
ERC utilitza la polèmica, no per defensar el català, sinó per alimentar les seves bases amb el conflicte inventat, i compensar així la seva renúncia a la independència. Per altra banda, al PP i VOX la polèmica els hi va de perles perquè permet presentar una Catalunya dividida i sobretot perquè desgasta el govern Sánchez als ulls del espanyols.
En el resultat qui perdem som els catalans perquè tenim una llengua minoritària que no sabem com aconseguir que sigui utilitzada de manera integral a l’escola, ni tan sols per arribar al 75% que, hipòcritament veiem com una imposició, i en la pràctica és un desideràtum, i perquè accentuem l’enfrontament lingüístic amb la resta d’Espanya, que és negatiu per a la llengua més feble i que destrueix tot el capital construït de prestigi i reconeixement del català durant la segona meitat del segle passat.
Loading ...
