El Diumenge de Rams ens va arribar una pèssima notícia: el cardenal patriarca de Jerusalem, monsenyor Pierbattista Pizzaballa, i el custodi de Terra Santa, el pare Francesco Ielpo, van ser interceptats per la policia israeliana quan es dirigien a l’església del Sant Sepulcre per celebrar la missa del Diumenge de Rams. Se’ls va prohibir l’entrada a la basílica del Sant Sepulcre, clausurada per la policia, així com la celebració de la santa missa en aquest temple. Les autoritats israelianes també han prohibit la celebració de les processons de Setmana Santa.
La persecució del cristianisme en aquest país no és nova; sobren els exemples. Vegem-ne alguns.
Elham Farah, una anciana catòlica de 84 anys, pianista, professora de música jubilada i organista de la parròquia de la Sagrada Família a Gaza, es va refugiar en aquesta església fugint dels bombardejos israelians. En un moment donat, el 12 de novembre del 2023, creient que els atacs havien cessat, va abandonar el seu refugi per tornar a casa seva. Al carrer, quan acabava de sortir de l’església, un franctirador israelià la va disparar i la va ferir. Elham Farah va caure a terra. Ningú va poder auxiliar-la a causa de la represa dels atacs. L’anciana va passar tota la nit dessagnant-se, tirada entre runes. Ja de dia, un vehicle militar israelià la va rematar passant-li per sobre, segons relaten testimonis del fet.
És evident que ningú no pot confondre amb un “terrorista” una dona de 84 anys que camina pel carrer o que jeu agonitzant a la calçada. I, encara que ho hagués estat, la manera com la van rematar és criminal i atroç.
La mateixa parròquia de la Sagrada Família, en què estaven refugiats centenars de civils, va ser atacada el juliol passat per un tanc israelià. Van morir tres persones i altres diverses van resultar ferides, entre elles el rector, el pare Gabriel Romanelli. La primera explicació de les autoritats israelianes va ser que al temple s’ocultaven “terroristes”. Després es va al·legar un “error”, argument inversemblant, ja que només cal veure una imatge de l’edifici per comprendre que es tracta d’una església i que, en cap cas, no hauria de ser atacada.
Durant l’actual invasió del sud del Líban, les autoritats israelianes han instat els habitants de llogarets cristians a evacuar la zona, que l’exèrcit pretén ocupar. Molts camperols cristians, amb el suport dels seus rectors, s’han negat a abandonar casa seva i convertir-se en refugiats. La resposta ha estat el bombardeig de llogarets indefenses i de poblacions civils pacífiques i desarmades.
Fa menys d’un mes es va produir un atac d’aquest tipus al llogaret catòlic de Klayaa. Una casa va ser destruïda per les bombes. Mentre el rector, el pare Pierre El-Rai, i altres veïns rescataven els ferits, es va produir un segon atac que va costar la vida al sacerdot.
El 1978, Israel va bombardejar l’església catòlica de Sant Jordi a la localitat libanesa de Derdghaya. L’edifici va ser restaurat, però el 1992 va patir un nou bombardeig que el va destruir completament. Reconstruïda novament, la parròquia va tornar a ser atacada per Israel el 2024. Hi va haver vuit víctimes mortals, a més de diversos ferits. Els edificis parroquials (temple, habitatge del rector i oficines) van ser completament arrasats.
És casualitat que, en menys de mig segle, el mateix exèrcit bombardegi tres vegades la mateixa parròquia fins a deixar-la, una vegada i una altra, en ruïnes?
A l’Evangeli segons sant Joan s’explica que Jesús, quan Caifàs ja planejava matar-lo, es va retirar amb els seus deixebles a una ciutat anomenada Efraïm, des d’on va partir cap a Jerusalem per ser crucificat, després de visitar Marta, Maria i Llàtzer a Betània. Avui Efraín es diu Taybeh i es diu que és l’última ciutat cristiana de Cisjordània .
Com fa dos mil anys Caifàs aguaitava Jesús, avui els colons israelians hostiguen els habitants de Taybeh amb la complicitat de l’exèrcit, usurpen les seves terres i fins i tot arriben a l’assassinat. Aquest assetjament ja dura dècades. El mes de juliol passat, l’església bizantina de Sant Jordi, monument del segle IV i lloc de pelegrinatge, va ser incendiada per un grup de colons que a més van danyar, com és habitual, els oliverars dels quals viuen els agricultors cristians.
Fa uns dies, el rector catòlic de Taybeh, el pare Bashar Fawadleh, va llançar una crida desesperada a tots els cristians del món. Els colons han tornat a atacar Taybeh, han ocupat camps propietat de catòlics palestins, una fàbrica, etc. El pare Fawadleh explica que volen expulsar els cristians per quedar-se amb la ciutat i els terrenys circumdants. “No sols demanem compassió, sinó també solidaritat”, afirma el sacerdot.
El bisbe auxiliar de Jerusalem, monsenyor William Shomali, explicava recentment al canal internacional catòlic EWTN que la situació dels cristians a Cisjordània és crítica a causa de les agressions, cada vegada més intenses, de colons jueus contra aquestes comunitats. Les usurpacions no s’aturen ni tan sols davant dels convents: al de religioses d’Artas, a prop de Betlem, li han estat confiscats terrenys per construir nous assentaments il·legals. A Betlem, al camp on, segons la tradició, l’àngel es va aparèixer als pastors per anunciar el naixement de Crist, les autoritats israelianes han hissat una bandera i reclamen el lloc com a part d’Israel, malgrat ser a Cisjordània —ocupada des del 1967— ja que els terrenys pertanyen a una família cristiana. Una provocació en tota regla.
La voluntat d’acabar amb la presència cristiana a Terra Santa es manifesta també a l’àmbit educatiu.
A Jerusalem hi ha 15 escoles catòliques on treballen 230 docents procedents de Cisjordània, que es desplacen diàriament des dels seus llocs de residència. Es tracta de professionals compromesos no només amb la tasca educativa, sinó també amb la fe. Ara, el govern israelià prohibeix a aquestes persones impartir classes a Jerusalem. Com a conseqüència, 230 mestres i professors es queden sense mitjans de vida i els alumnes sense docents.
En aquestes circumstàncies, no és estrany que, des del 1948, la població cristiana d’Israel s’hagi reduït un 85,6 %. En aquell any, els cristians representaven el 12,5% de la població; avui amb prou feines arriben a l’1,8 % (dades de desembre del 2024). En la seva immensa majoria, aquests cristians són palestins, és a dir, víctimes potencials —i, en molts casos, reals— de neteja ètnica, espoliació, destrucció de casa i mitjans de vida, expulsió, discriminació, humiliacions i, sovint, assassinats.
Els palestins musulmans també han patit innombrables injustícies, però per als cristians de Terra Santa el període transcorregut des de la fundació d’Israel ha estat encara més devastador: el cristianisme a la regió pràcticament ha desaparegut, i la seva anihilació continua, de manera sistemàtica i sense dissimulació.
Davant d’una situació com l’actual, mirar cap a una altra banda, callar, fer servir eufemismes o silenciar el nom dels responsables i els seus col·laboradors no és prudència ni benevolència: és covardia o complicitat.
Fa dècades que els governs israelians cometen abusos que no van començar amb Netanyahu, sinó des de la creació de l’Estat d’Israel. Això no els ha impedit rebre una generosíssima ajuda econòmica, política i militar per part de moltes nacions europees, així com el suport incondicional dels Estats Units. Tant és que governin demòcrates o republicans, que els seus presidents es declarin “cristians” o “catòlics”: aquest suposat cristianisme no els impedeix recolzar els que pretenen expulsar el cristianisme de Terra Santa. No només no se’ls imposen sancions, sinó que se’ls proporciona cobertura i mitjans.
I què passa a Espanya? També aquí els adversaris de la presència cristiana a Terra Santa compten amb el seu lobby, integrat, entre d’altres, per partits com el PP, Junts i, sobretot, Vox, amb el senyor Abascal al capdavant. Per a molts catòlics simpatitzants d’aquestes formacions, aquest és un assumpte incòmode. Tot i això, si es vol ser coherent amb la fe, no es pot mirar cap a un altre costat.
Potser arribem a l’amarga conclusió que “no hi ha ningú que votar” . No és agradable, però és preferible convertir-se en còmplices —actius o passius— d’injustícies per les quals algun dia serem jutjats. I davant d’aquest Jutge no hi haurà advocats, recursos, fiances, prescripcions ni estratagemes que valguin.
Mentre el món mira cap a una altra banda, les comunitats cristianes a Terra Santa desapareixen entre violència, expulsions i silenci internacional. Fins quan? #TerraSanta #Cristians #PersecucióReligiosa Share on X
Loading ...
