Al final, la profecia d’Houellebecq a la seva novel·la Submissió s’ha complert, però no a França, sinó als Estats Units. I no guanyant el govern del país, sinó una peça menor, però molt important: l’alcaldia de la ciutat de Nova York, que tindrà un alcalde musulmà —a més de molt jove (34 anys) i socialista—, amb un perfil absolutament oposat a les preferències dels electors dels Estats Units.
Costa de creure que declarar-se musulmà, socialista i enemic acèrrim de l’Estat d’Israel, amb clares derives antijueves, sigui una bona carta de presentació política. Però així ha estat a la ciutat més important dels EUA (i també la més diferent del way of life nord-americà).
La novel·la d’Houellebecq Submissió transcorre en una França de l’any 2022, en un context polític imaginari però versemblant. El país viu una forta crisi política, moral i cultural, i el protagonista, François, professor universitari, representa la decadència espiritual i emocional de l’home occidental contemporani.
A les eleccions presidencials franceses, el Front Nacional (d’extrema dreta) liderat per Marine Le Pen s’enfronta al Partit Musulmà, una força moderadament islamista encapçalada per Mohammed Ben Abbes. Per a sorpresa general, els partits tradicionals s’alien amb l’islamista per impedir la victòria de l’extrema dreta i França acaba amb un president musulmà.
Amb l’arribada al poder del Partit Musulmà, França experimenta una transformació cultural “suau” però radical: les universitats passen a estar sota control islàmic, les dones abandonen la vida pública i adopten el vel, la desocupació masculina desapareix gràcies al fet que les dones deixen de treballar, l’educació s’islamitza i la Unió Europea s’amplia cap al sud, integrant països musulmans.
Els eixos del relat són clars:
- La decadència d’Occident, amb una Europa esgotada, sense ideals ni creences.
- Religió vs. nihilisme, on l’islam ocupa el buit que deixa el cristianisme.
- Sexe, poder i confort, perquè la conversió no es planteja per convicció espiritual, sinó per conveniència.
La submissió té un doble sentit: és la traducció literal d’Islam, però també descriu l’actitud existencial de l’home modern.
El nou règim es presenta com a racional, paternalista i pacífic: una “submissió” voluntària a un ordre que promet estabilitat davant del buit occidental. No sembla que Mamdani promogui el mateix, però, de moment, els musulmans amb dret a vot —que són força a “La Gran Illa”— li han donat suport en bloc, juntament amb els antitrumpistes.
Els diaris europeus —no tots, però sí els liberals, és a dir, els progressistes de l’altra banda de l’Atlàntic— ho han celebrat com una victòria contra Trump i un ressorgir demòcrata. Es precipiten. El desig els fa ignorar la realitat.
Les eleccions per a l’alcaldia de Nova York, el 4 de novembre de 2025, van tenir un clar guanyador: Zohran Mamdani (Demòcrata i Partit de les Famílies Treballadores), que va derrotar Andrew Cuomo (Independent, exdemòcrata) i Curtis Sliwa (Republicà, sense suport de Trump.
La ciutat té 8.478.000 habitants (estimació a l’1 de juliol del 2024) i 5.103.941 electors registrats. La participació va ser alta, però què vol dir realment? Van votar 2.055.921 persones (39,91%), i Mamdani va obtenir el 50,39% dels vots, és a dir, 1.036.051 sufragis.
Gairebé 8 milions i mig d’habitants, 5 milions d’electors registrats i només 1 milió de vots per a Mamdani. Tot just el 20% del total.
Amb aquest exèrcit electoral no es pot arribar gaire lluny, sobretot quan a Nova York hi ha 750.000 musulmans (una mica més del 9%), 1.777.000 negres (20,2%) i 2.490.000 llatins (28,3%). Només aquests tres grups representen prop de 60% de la ciutat. No, això no són els Estats Units: el candidat musulmà, socialista i antiisraelià no significa el renaixement del Partit Demòcrata; més aviat pot suposar un empitjorament de la situació, per la polarització excessiva entre la seva esquerra i els centristes.
El que sí que hauria de preocupar els republicans és que gran part de l’èxit respon a la reacció davant l’alt cost de la vida a la ciutat, la mateixa raó que va donar vots a Trump contra Biden. Aquest és el veritable enemic de la Casa Blanca: que el nord-americà mitjà no percebi millora en el nivell de vida i algú reculli amb credibilitat el descontentament. La resta, passions d’una nit de tardor de la progressia, que veu en la submissió la resposta a les seves pròpies contradiccions i crisis.
I una altra qüestió que passa desapercebuda: quants alcaldes que no siguin musulmans hi ha a les grans ciutats dels països islàmics? No diguem cristians, sinó simplement no musulmans. Cap.
A Occident, tres grans i emblemàtiques poblacions ja en tenen:
- Londres (Regne Unit) – Sadiq Khan (des de 2016, tercer mandat).
- Rotterdam (Països Baixos) el port de contenidors més gran d’Europa – Ahmed Aboutaleb (des del 2009, primer alcalde musulmà d’una gran ciutat europea).
- Nova York (EUA) – Zohran Mamdani (elegit el novembre de 2025).
- I alguna més de menor entitat.
Qui vulgui entendre, que entengui.
La profecia de Houellebecq es compleix: la “submissió” ja no és francesa, sinó novaiorquesa. #Houellebecq #Mamdani #NovaYork Share on X
Loading ...
