Ahir, en la compareixença habitual del govern després del Consell de Ministres, quan el tema destacat era la pujada del salari mínim pactada entre els sindicats de CCOO i UGT amb la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, es va produir un sainet que va emmascarar la notícia a costa de la baralla dins del govern.
No és gens freqüent que tota una vicepresidenta contradigui la portaveu del govern en directe davant les càmeres de televisió, afirmant que es va assabentar pels mitjans que el nou increment de l’SMI tributarà a l’IRPF. L’augment genera un ingrés superior al mínim exempt, situació en què es poden trobar mig milió de perceptors d’aquest salari, cosa que reportaria uns ingressos addicionals a Hisenda de —segons les valoracions— entre 400 i 500 milions d’euros.
Les crítiques de Díaz a la forma de procedir de la vicepresidenta Montero van ser d’escàndol públic, fins a l’extrem que va intervenir la portaveu del Govern, Pilar Alegría, de manera que, durant la compareixença, el govern parlava amb dues veus obertament discrepants.
No és un fet nou, però sí que ho és que es produeixi d’una manera tan exhibicionista, ja que posa en evidència la feblesa del capdavanter, Pedro Sánchez, que no és capaç d’imposar unitat o, com a mínim, disciplina.
A Europa, uns conflictes d’aquesta mena es resolen amb una crisi de govern, canviant els ministres afectats o, si s’escau, convocant eleccions. Aquí es resol amb una frase de Díaz: «Aquest govern gaudeix de molt bona salut», que reflecteix tant irresponsabilitat com l’oportunisme dels que no pensen abandonar el càrrec ni per obligació.
Tot plegat no només és anormal, sinó confús i contrari a una bona governança. No és normal que el que paguen de més els empresaris amb la pujada de l’SMI no serveixi per millorar la vida dels treballadors amb menys ingressos, sinó per engreixar unes arques de l’Estat ja ben nodrides —que, amb la inflació, sumen un impost addicional—, a més de disposar del multimilionari pla Marshall dels fons europeus Next Generation.
En aquestes condicions, augmentar el mínim de l’exempció fiscal, encara que afectés a més gent (joves i vídues amb prestacions més dèbils), no seria cap drama fiscal, sinó una manera efectiva de millorar les condicions dels qui menys tenen. Però el govern Sánchez, com sempre, prefereix ingressar els diners i després anotar-se un triomf amb mesures com el «bo cultural» per a joves o iniciatives similars.
Cal menys escut social i més ingressos per als qui menys cobren. I és que el mantra que aquests diners es destinen a serveis públics és, en gran manera, fals: per cada 100 euros que ingressa l’Estat, només una mínima part arriba a serveis directes, mentre la resta es perd en costos de transacció.
En aquest sentit, l’eficiència de Càritas, per exemple, és nou vegades superior a la de l’Administració Central per cada euro destinat a benestar social.
En aquest context, els perceptors de l’SMI a Catalunya són els més perjudicats, i això sembla que ningú ho té present. La raó és evident: a Catalunya, la franja d’ingressos baixos està fiscalment més maltractada per la part de la fiscalitat que gestiona la Generalitat. En general, tots els catalans reben un maltracta per part de la Generalitat.
La pressió fiscal a Catalunya és efectivament una de les més elevades en el context fiscal autonòmic d’Espanya. Això es reflecteix en diversos aspectes:
- Catalunya té la quarta major pressió fiscal regional, només per darrere de les Illes Balears i Cantàbria, amb un 33,78% de recaptació impositiva total sobre el PIB regional.
- La comunitat catalana ha experimentat un increment desproporcionat en la recaptació fiscal en comparació amb el seu creixement econòmic. Mentre que el PIB de Catalunya va créixer un 17% entre 2014 i 2018, la recaptació fiscal va augmentar un 48% en el mateix període.
- Catalunya és la comunitat autònoma amb més tributs propis d’Espanya, amb un total de 18 impostos, davant d’una mitjana de 5 a la resta de les autonomies.
- La fiscalitat dels catalans és gairebé un 20% superior a la de la resta dels ciutadans d’Espanya.
- S’han produït increments significatius en diversos impostos autonòmics:
- L’impost sobre el patrimoni va créixer un 21%.
- L’impost sobre successions va augmentar un 41%.
- L’impost sobre transmissions patrimonials (ITP) o actes jurídics documentats va pujar fins a un 63%.
- Per al 2025, es preveu el manteniment d’aquesta alta pressió fiscal, amb l’aprovació de noves ordenances fiscals que inclouen un augment de la fiscalitat en el sector turístic.
Aquesta elevada pressió fiscal a Catalunya té implicacions importants:
- Projecta una imatge dissuasiva per a la inversió i la retenció de talent.
- Malgrat tenir una de les pressions fiscals més altes, paradoxalment Catalunya recapta menys que Madrid en termes absoluts.
Catalunya manté una de les pressions fiscals més elevades en el context autonòmic espanyol, caracteritzada per un alt nombre de tributs propis i un creixement de la recaptació fiscal que supera significativament el creixement de la seva economia.
Ara pal·liar una mica aquest abús està en mans del govern català: aprofitar l’ocasió per elevar el llindar de l’exempció fiscal, evitant que els perceptors de l’SMI hagin de tributar i protegint així els que estan a la base de l’estructura d’ingressos.
Això sí que seria una mesura tangible, en lloc de plans com el de propietat compartida, recerca o promeses futures. De paraules en tenim sobrades; de fets, escassos.
Illa, aprofiti l’ocasió i abaixi els impostos!
