el Govern s’ha negat sistemàticament a adaptar els trams de l’IRPF a l’increment del cost de la vida.
La dada és demolidora: el fisc ha engreixat tres vegades més que les butxaques. Un Estat que recapta sense pietat, davant d’uns ciutadans que amb prou feines progressen. Un desequilibri que només es pot explicar per una política fiscal deliberadament injusta: el Govern s’ha negat sistemàticament a adaptar els trams de l’IRPF a l’increment del cost de la vida. En altres paraules, la inflació ha fet la feina… i Hisenda s’ha limitat a cobrar la comissió.
El resultat: 901.000 milions d’euros en recaptació acumulada per IRPF el 2024. I no s’hi atura. En els primers quatre mesos del 2025, aquest impost ja representa el 46% del total d’ingressos tributaris. I tot això sense necessitat de pujar formalment els tipus. Només cal deixar que la inflació faci la feina bruta: empeny els salaris cap a trams superiors, però sense que aquests salaris guanyin poder adquisitiu real. El contribuent, sense saber-ho, acaba tributant més… sense ser més ric.
penalitza el treball i premia l’acumulació de capital.
Aquest parany fiscal no afecta tothom igual. Colpeja sobretot les rendes mitjanes i baixes, els qui viuen de la feina i no del capital. Perquè els més rics —els veritablement rics— obtenen els seus ingressos majoritàriament de rendes del capital, encara menys castigades per l’IRPF. El sistema, per tant, no només no redistribueix: penalitza la feina i premia l’acumulació de capital.
Des del Govern es recorre a dues grans excuses.
La primera: que l’economia creix i la feina està en màxims històrics, per tant, és lògic que augmenti la recaptació. Però aquesta aritmètica és enganyosa. Sí, hi ha més ocupats i més PIB, però la renda per càpita —el veritable termòmetre del benestar— gairebé no millora. De fet, Espanya fa anys que està estancada al voltant del 92 % de la mitjana europea. Per què? Perquè el creixement se sosté en sectors de baixa productivitat i salaris baixos, com el turisme, l’hostaleria i en bona part per una immigració massiva que augmenta el nombre de treballadors sense elevar la qualitat de l’ocupació.
El veritable esforç el mesura el sacrifici fiscal, és a dir, el que paga cada persona en relació amb allò que guanya. I aquí Espanya és per sobre de la mitjana europea.
La segona excusa encara és més recaragolada: que la pressió fiscal a Espanya és “moderada”, del 36,5 %, tres punts per sota de la mitjana de la zona de l’euro. Però aquesta dada és una il·lusió òptica. Perquè relaciona la recaptació amb el PIB, no amb la renda real dels ciutadans. El veritable esforç el mesura el sacrifici fiscal, és a dir, el que paga cada persona en relació amb allò que guanya. I aquí Espanya està per sobre de la mitjana europea. Si a més a més sumem les quotes a la Seguretat Social, l’anomenada falca fiscal, la comparació amb Europa i l’OCDE resulta encara més vergonyosa.
Estem davant d’un sistema fiscal mal dissenyat, injust i opressiu per a les classes mitjanes i treballadores. La reforma tributària que Pedro Sánchez va prometre –i que la Unió Europea reclama– no ha arribat. En lloc d’això, s’ha imposat una estratègia d’espoliació silenciosa: deixar que la inflació faci la feina bruta, sense ajustar els impostos, i així extreure més recursos dels que tenen menys capacitat per defensar-se.
En diran justícia social. Però fa olor d’espoliació. I s’assembla massa a una estafa legalitzada.
S'ha imposat una estratègia d'espoliació silenciosa: deixar que la inflació faci la feina bruta, sense ajustar els impostos, i així extreure més recursos dels que tenen menys capacitat per defensar-se Share on X
Loading ...
