La històrica visita del Papa Francesc a l’Iraq ha estat una oportunitat per celebrar la diversitat religiosa d’aquest país i llançar un missatge de tolerància. Així ho afirma el Cardenal Louis Sako de l’Iraq, el cap d’una de les comunitats cristianes més antigues del món.
Ara, però, el cristianisme iraquià es troba més que mai amenaçat de desaparició. Malgrat que l’èxode de les comunitats cristianes envers Occident començà cap als anys 50, al 2003 hi havia encara un milió i mig de cristians instal·lats a l’Iraq. Una xifra que suposava al voltant del 5% de la població total del país en aquell moment. Una minoria considerable.
Actualment en queden menys de 200.000, l’equivalent a menys de l’1% del total dels iraquians.
La meitat d’aquesta minvada xifra correspon, a més a més, a refugiats interns desplaçats a la regió autònoma del Kurdistan iraquià sota la protecció dels peshmerga kurds. Però inclús aquests viuen sovint amb l’esperança de poder sortir definitivament del seu país natal per instal·lar-se a Alemanya, als Estats Units o al Canadà.
La invasió nord-americana del 2003 i la conseqüent caiguda del règim de Saddam Hussein, més o menys tolerant amb les minories cristianes del país, fou el catalitzador d’una tendència de fons més antiga i que avui es manifesta amb més cruesa que mai. Potser el Papa Francesc sigui l’últim pontífex que visiti un Iraq on encara ressonen campanes d’esglésies.
De fet, tot i la complicadíssima situació que el país travessa a causa de la inseguretat i la pandèmia de la Covid-19, el Papa Francesc no ha volgut retardar més la seva visita. Joan Pau II ja hagué d’anul·lar un viatge per qüestions de seguretat l’any 2000. «No és pot decebre un poble dos cops», ha afirmat Francesc.
Des d’aleshores la situació de l’Iraq ha empitjorat molt. A hores d’ara sembla totalment impossible que un cristià ocupi el càrrec de ministre d’afers exteriors del país, com era el cas, llavors, amb el catòlic caldeu Tarik Aziz.
Un altre trist exemple és la impossibilitat de celebrar una missa per a 100.000 fidels com estava prevista fa 20 anys.
Avui, les extremes mesures de seguretat que s’han desplegat entorn el Papa demostren que un esdeveniment com aquell és del tot impensable: vehicle terrestre tancat blindat, 10.000 soldats desplegats i major part dels desplaçaments fets amb helicòpter.
El viatge del Papa Francesc, que ha durat tres dies, l’ha portat des del bressol d’Abraham, pare de les tres grans religions monoteistes, fins a la plana de Nínive. És en aquesta regió del nord on vivien la major part de cristians iraquians, i on el Papa ha pogut trobar-se amb representants de diversos grups religiosos i ètnics de l’Iraq.
Un altre dels moments forts del primer viatge d’un pontífex a l’Iraq fou sens dubte la visita de les ruïnes de Mossul, la segona ciutat del país ocupada durant anys per Estat Islàmic.
Però el que potser ha estat la trobada més simbòlica del viatge reuní el Papa Francesc amb el gran aiatol·là Ali al-Sistani en la ciutat santa xiïta de Nayaf. Al-Sistani, de 90 anys, no rep visites i és conegut per la seva posició a favor de separar religió i estat.
Al veure Sistani, el Papa sembla enviar un missatge al règim xiïta del veí Iran, oficialment una teocràcia musulmana, a favor de l’obertura i de la tolerància religiosa. Malauradament, per al cristianisme iraquià, potser ja sigui massa tard.
