Des que el consolat iranià a Damasc fou bombardejat l’1 d’abril produint diversos morts entre la guàrdia revolucionària, el règim iranià cercava la forma de venjar-se contra el seu enemic mortal, Israel, per al qual proclama la destrucció total des de fa 45 anys.
A pesar de la seva enemistat històrica, fins ara Israel i l’Iran no havien intercanviat foc amb armament llançat des dels seus territoris respectius. Quelcom que canvià la matinada del diumenge 14 d’abril quan l’Iran realitzà un atac contra territori israelià, sembla que cercant objectius únicament militars i no pas civils.
Tot i que l’atac de l’Iran fou neutralitzat per Israel, l’Iran travessà una línia que incrementa substancialment els riscos de la seva aposta.
Efectivament, Teheran se situa entre dos riscos oposats, els dos potencialment catastròfics per l’agressiva política regional que mena la principal potència xiïta del món.
D’una banda, si la seva resposta és massiva, el risc és provocar un conflicte bèl·lic en tota regla, inflamant tot l’Orient Mitjà. I si Israel sent la seva existència amenaçada, podria arribar a emprar la seva dissuasió nuclear (que no equival, almenys en un primer moment, a utilitzar l’arsenal atòmic contra objectius militars o civils).
D’altra banda, si la resposta de l’Iran no genera danys sensibles a Israel (cosa que encara no s’ha produït tot i el primer atac), deixarà en evidència la seva impotència just en un moment en què el règim dels aiatol·làs s’intenta presentar com el primer i únic veritable defensor dels musulmans de Terra Santa.
Per tal d’evitar un risc i altre, Teheran ha declarat que la seva venjança seria “calibrada”.
Tant els països propers a l’Iran com les nacions occidentals han exigit contenció al govern de Teheran.
A més, la venjança de Teheran ha paradoxalment donat oxigen al primer ministre israelià Benjamin Netanyahu en un moment en què els Estats Units li començaven a girar l’esquena arran de la seva voluntat de prosseguir els combats a Gaza a pesar de l’elevat cost en vides civils.
El president nord-americà Joe Biden advertí a l’Iran que no ataqués Israel, afegint una nota de suport ben explícita: “estem compromesos amb la defensa d’Israel, donarem suport a Israel, ajudarem Israel a defensar-se i l’Iran no vencerà”.
Israel mena des dels atacs perpetrats pel grup terrorista Hamàs el passat 7 d’octubre una guerra sense quarter contra els seus enemics regionals: Hamàs a la franja de Gaza, però també Hesbol·là a la frontera nord amb el Líban i contra els milicians d’aquests grups i d’altres vinculats amb l’Iran des del territori de Síria.
L’estratègia que l’Iran sembla estar desplegant contra Israel des d’aleshores consisteix a obligar l’estat hebreu a mantenir-se en una situació d’alerta insostenible a llarg termini, generant fatiga entre les forces armades i els cossos de seguretat, incomoditat per a la seva població civil i fent que l’opinió pública mundial es vagi posant en contra seva.
No obstant això, d’altra banda, cal assenyalar que Israel està habituat a suportar aquest tipus de pressió amb els seus veïns àrabs i amb l’Iran des de fa dècades.
La venjança de Teheran ha paradoxalment donat oxigen al primer ministre israelià Benjamin Netanyahu en un moment en què els Estats Units li començaven a girar l'esquena Share on X
Loading ...
