El pacifisme com a convicció i la no-violència com a mètode són els dos elements més exhibits del moviment independentista, que atorguen a aquest la superioritat moral enfront d’un Estat espanyol repressor i brutal. Són també els ingredients menys analitzats de l’ideari independentista, i, per la seva importància, mereixen alguna consideració.
No ens aturarem en alguns detalls pintorescos: evocar la imatge de Gandhi en el context de l’independentisme, com si les circumstàncies en què el Mahatma va lluitar per la independència i el tracte que la Gran Bretanya donava als nadius de les seves colònies fossin remotament comparables a les peripècies que travessen els nostres independentistes -algunes molt penoses, per descomptat- no mereix més comentaris. I tampoc hem d’oblidar que l’absència de violència no justifica qualsevol conducta: la resistència a l’autoritat, per pacífica que sigui, no deixa de ser resistència. Però tot això es troba en la superfície, i ens convé anar més al fons, cap a les actituds que informen les conductes.
Una recent conferència donada pel professor de Harvard Arthur Brooks amb ocasió de la presentació del seu llibre “Love your enemies” ( “Estimeu els vostres enemics”) ofereix un punt de vista immillorable per a un examen de consciència. Brooks contraposa la ira al menyspreu com actituds possibles de la persona en una confrontació d’opinions; s’inclina decididament a favor de la primera i condemna sense pal·liatius el menyspreu. Seguim la pista.
Quan s’enfronten dos homes irats, les conseqüències poden ser fatals; però, excepte en aquest cas extrem, el resultat del llanci sol ser la reconciliació. Això és perquè l’home irat reconeix al seu adversari com un igual: un no pot sentir ira cap a un gos. Quan les conseqüències són fatals, a l’acte de l’home irat succeeix el penediment: pensem en el pobre Hèrcules després d’un dels seus accessos de còlera.
El menyspreu, per contra, mai resol. Parteix de dir a l’adversari “Tu no vals res”, i no fa possible una reconciliació. Qui menysprea es crea un enemic per sempre. La ira és una passió calenta, els seus accessos solen esgotar-se en l’acció. El menyspreu és, com l’avarícia o la mandra, una passió freda, que sovint se sustenta en la covardia i sempre alimenta el pitjor dels vicis, l’orgull.
Només els mateixos independentistes poden analitzar la composició química del seu pacifisme, per esbrinar quant hi ha en ell de convicció i quant de conveniència, quant de mansuetud i quant de cautela; i, en el fons, quant de menyspreu cap a l’enemic, aquest ens mític, “l’espanyol”. No és un qui per dir-ho. Sí que un pot dir, sobre la base de l’experiència, que mai ha vist menyspreu per Catalunya a la resta d’Espanya -bromes, trampes, les que vulguin, però no menyspreu-, mentre que després de les paraules d’algunes faccions de l’independentisme s’amaga el menyspreu, el mateix que apareix en els textos d’alguns eximis catalanistes. Els independentistes haurien de fer aquest examen de consciència -no cal fer-ho públic- que ens ajudaria a saber per què tant pacifisme ha donat com a fruit una atmosfera irrespirable.
El professor Brooks va acabar la seva conferència dient que pensava dedicar la resta de la seva vida a substituir el menyspreu per la bondat. Admetem que hi ha propòsits menys dignes d’imitació que aquest.
