Molt bona tarda a tothom.
Tal com hem pogut llegir en el programa de la nostra Trobada, la concepció cultural que ha de fomentar l’alternativa política que ens proposem es basa en una sèrie de pilars institucionals.
Un d’ells és, indiscutiblement, la vocació europea de Catalunya i la seva participació activa en el procés actual d’integració europea; aquestes dues coses estan avui greument deteriorades.
Es tracta d’un pilar fonamental que cal recuperar i desenvolupar amb urgència.
Sobre aquesta qüestió tan cabdal he escrit unes breus notes que comento tot seguit.
Europa és el nostre camí i el nostre futur. Quan diem Europa ens referim al procés d’integració en marxa, abans Comunitat Europea, avui Unió Europea (UE).
La Generalitat de Catalunya ho tenia clar en els seus començaments. Declarava amb entusiasme el seu europeisme i volia contribuir activament en la construcció de la unitat europea. En els darrers temps, però, les relacions entre Catalunya i Europa s’han deteriorat, principalment a conseqüència del “procés“.
La superació d’aquesta situació passa per tres escenaris : una millor presència catalana a Madrid a l’hora de participar en la preparació de les posicions estatals davant d’Europa, una millor participació catalana en els mecanismes decisoris de les institucions comunitàries a Brussel·les i recuperació per part de la Generalitat del seu esperit europeista primigeni.
El primer escenari es concreta en una presència més activa en la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea (CARUE), mecanisme multilateral a través del qual les Comunitats Autònomes intervenen en la formació de la voluntat estatal davant de les institucions comunitàries. La CARUE tracta de funcionar de la manera que és pròpia dels estats membres de la UE políticament descentralitzats, com Alemanya.
El segon escenari consisteix en la participació de les Comunitats Autònomes en el procés decisori del Consell de la UE. D’ençà del Tractat de Maastricht (1992), la UE ha començat a dissenyar instruments de participació territorial, impulsant la subsidiarietat i la proximitat. La UE es vol orientar de manera progressiva cap a una efectiva governança multinivell i Brussel·les espera que nacions sense estat, com Catalunya, que han mostrat històricament capacitat d’autogovern i un fort compromís inicial amb el procés d’integració europea, hi juguin fort. Però la realitat és que la Generalitat de Catalunya ha renunciat des de 2018 a participar en aquest procés decisori.
En tercer lloc, la Generalitat hauria de tornar a l’europeisme dels seus primers temps, que darrerament ha derivat en un europeisme crític, euroescèptic o fins i tot eurofòbic, al comprovar que ni la UE ni els estats membres no donaven el suport desitjat al seu projecte secessionista. La UE no accepta res que s’aparti de la legalitat, rebutja la unilateralitat i promou el diàleg i el respecte de la voluntat democràtica. Aquest és el marc europeu de qualsevol aspiració catalana de més autogovern.
El deteriorament de les relacions entre Catalunya i Europa té conseqüències. Aquella relació tan fluida que s’havia tingut temps enrere amb la Comissió Europea, avui ja no ho és tant. I es perden oportunitats, com s’ha vist, per exemple, en relació a les seus de tres Agències europees que Barcelona pretenia – seguretat alimentària, medicaments i biomèdica per evitar futures pandèmies- i que al final s’han acabat adjudicant a altres ciutats europees .
S’hauria de recuperar aquell impuls europeista que va fer que l’any 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Europea, el president de la Generalitat es desplacés a Aquisgrà, l’antiga capital carolíngia, i manifestés en un acte memorable “la joia de tornar a Europa, de “tornar a casa“, i “la voluntat de col·laborar“ en la seva construcció. Era un esperit que convertia en guanyadores a les tres parts interessades en el projecte integrador: Catalunya, Espanya i Europa. Avui en dia, tal i com estan les coses, les tres parts resulten perdedores.
