avortament

Moció sobre el “dret” a interrompre voluntàriament l’embaràs i guerra cultural

El passat 22 de juliol va aprovar-se al Parlament de Catalunya amb els 120 vots favorables de PSC, ERC, JxCat, CUP, ECP i C’s i els 13 vots contraris de Vox i PP una moció presentada per la CUP “sobre el dret a interrompre voluntàriament l’embaràs al sistema sanitari”.

La moció, emmascarada en aquest eufemisme d’“interrupció voluntària de l’embaràs” o “IVE”, com en diuen els promotors, pretén suprimir l’objecció de consciència dels professionals mèdics a l’hora de practicar un avortament. Malgrat ser una moció i no pas un text legislatiu, i per tant, mancat d’executivitat, és una autèntica declaració de les intencions de la vasta majoria de la cambra catalana sobre aquesta qüestió tan delicada i polèmica.

En conseqüència, trobo convenient extreure una sèrie de claus fonamentals, definitòries de l’estat de la qüestió en l’esperit dels temps que corren:

La moció esmentada es fa ressò de la demanda dels col·lectius més extremistes a favor de
l’avortament, d’allò que ells diuen “dret a l’avortament lliure”, com si es tractés d’una barra lliure. I ho fan posant el focus exclusivament en els drets d’una de les tres parts involucrades en un embaràs (criatura, mare i pare), la mare.

Els abanderats de la defensa dels drets de “tots” vet aquí que en aquest cas s’obliden dels drets de qui no els interessen. Perquè clar, què n’ha de dir un infant que encara no ha nascut, i que, per tant, en la seva lògica, només és un apèndix, un tros de la mare, i, més encara, el pare, el qual simplement figura com si es tractés d’un test de geranis.

Entrant en l’adjectiu “lliure”, el qual corona i emmascara totes les vileses imaginables quan de confondre i despistar es tracta per fer empassar millor la seva agenda política, algú en el seu sa judici considera ser lliure prendre la vida al fill que es té a dins quan les circumstàncies socials i econòmiques empenyen a fer-ho? Naturalment que no.

Doncs bé, els promotors d’aquesta moció, igual que en relació amb l’eutanàsia, pretenen “liberalitzar” que ens llevem vides incòmodes del davant sense aturar-nos a considerar si existeixen alternatives menys pernicioses i respectuoses envers els drets dels més vulnerables (nadons no nascuts i malalts terminals), com l’acompanyament humà, habitacional, laboral i econòmic. Doncs resulta que no, paradoxalment, als que més se’ls sent defensar discursivament els col·lectius més vulnerables, a l’hora de la veritat són els que més els menyspreen i ignoren quan els fan nosa.

No existeix cap dret a l’avortament lliure, el que existeix és el dret a la vida

Més concretament, en aquesta moció es busca forçar la complicitat dels professionals mèdics, emparats pel jurament hipocràtic i per l’objecció de consciència, precisament vulnerant el primer i anul·lant la darrera, decidint en conseqüència sobre la consciència d’aquells que han jurat defensar la vida i protegir-la, no pas atacar-la i, en aquest cas, destruir-la. Així doncs, en la seva funesta lògica, res ha d’escapar-se i resistir-se del seu clar propòsit, que no és cap altre que esquerdar les parets mestres (vida dels nadons no nascuts, concepció del matrimoni, rols de paternitat i maternitat) per acabar destruint la família com a pilar fonamental de la societat.

Per a ells és un joc de tot s’hi val. Primer manipulen la llengua, en l’intent de doblegar-la als
seus propòsits, després instal·len una lògica enganyosa i confrontacional entre col·lectius
opressors i oprimits per finalment advocar descaradament a favor d’idees que ataquen els
fonaments de la convivència pacífica en comunitat.

avortament

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Tot plegat em condueix a la conclusió que darrere l’eslògan -per dir-ho d’alguna manera- “l’avortament és salut i autocura” i la seva inclusió dins el concepte “salut sexual i reproductiva” rau una realitat alarmant. És la banalització i relativització de la mort i, en conseqüència, de la vida. Vivim en una societat que defuig la responsabilitat, en definitiva, el preu de la llibertat, el qual no és res més que assumir les conseqüències dels propis actes. Així, tot és potencialment sacrificable sobre l’altar de l’hedonisme, aquesta falsa sensació de llibertat sense conseqüències, en què viu instal·lada la nostra societat, en la línia d’un mal decadent que pateixen les societats occidentals. Fins i tot a la vida dels que fan nosa, que “trunquen” somnis i projectes vitals se’ls carrega amb la mort la “culpa” d’haver estat concebuts quan “no tocava”.

Per tant, aquells que defensem la vida, des de la concepció fins a la mort natural, tenim el deure i la responsabilitat de dir prou, de deixar la comoditat dels braços creuats, la mirada cap a una altra banda i la por a no ser titllats de quelcom que no som. No caiguem en les seves trampes, defensar la vida no és retrògrad, és de sentit comú.

No ens podem permetre perdre l’esperança, no podem deixar que aquesta batalla que estem perdent, però a temps de guanyar, ens faci caure en el desànim per rendir-nos d’aquesta guerra cultural que els enemics de la família pretenen guanyar-nos. Som a temps.

Hi ha marge a l’esperança!

No caiguem en les seves trampes, defensar la vida no és retrògrad, és de sentit comú Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú