El nou virus xinès es reprodueix a un ritme de 2,5 individus per cada persona infectada. Això és, cada malalt el transmet de mitjana a dos i mig. No es tracta d’un índex extremadament elevat, però cobra tota la seva rellevància quan el nombre de casos detectats arriba a alguns centenars.
De moment, les autoritats xineses han decretat una prohibició de viatge i posat en quarantena diverses ciutats, que sumen en total una població d’uns 42 milions de persones. Segons el informe de la Organització Mundial de la Salut (OMS), un 25% dels pacients que pateixen el virus han requerit hospitalització.
S’han confirmat casos del virus a Tailàndia, Singapur, Corea del Sud, Japó, Taiwan, Hong Kong, Macau, els Estats Units i França. Hi ha casos sospitosos a Mèxic, Rússia, Irlanda del Nord, Escòcia i Rwanda.
De moment, l’OMS no ha decretat el nou virus com una emergència de salut pública de preocupació internacional (PHEIC, per les sigles angleses). El director de l’organització, Tedros Adhanom Ghebreyesus ha afegit que es tracta, de moment, «d’una emergència a la Xina, però encara no ha esdevingut una emergència de salut global». L’OMS ha d’altra banda felicitat les autoritats xineses per la rapidesa i eficàcia de la seva resposta.
No obstant, hi ha una diferència important entre la Xina que patí al 2003 una epidèmia semblant, el SARS, i la Xina del coronavirus de Wuhan al 2020. Fa 17 anys, es tractava encara d’un país molt tancat al món exterior. Però al 2013, 10 anys després de la epidèmia del SARS, Pequín feu de l’obertura al estranger la pedra angular de la seva política a través el programa conegut com «Iniciativa del Cinturó i la Carretera» (Belt and Road Initiative).
La Inicitativa té com a peça central un immens programa de préstecs per la construcció de infraestructures comercials i econòmiques que van des del cor de la Xina fins a Alemanya a través de dues xarxes: una terrestre, al nord, que travessa Rússia i Àsia Central, i una altra de marítima, que enllaça els diferents ports del Oceà Índic des de Indonèsia fins a l’Àfrica oriental. El projecte inclou 70 països i vol arribar a dues terceres parts de la població mundial.
La Xina segueix construint a un ritme frenètic ports i aeroports, autopistes i vies de tren, i està creant una mena de «xarxa de xarxes» de transports que apropa tant les ciutats xineses entre elles com aquestes amb els països estrangers.
Tots aquestes projectes fan que hi hagi milers de treballadors xinesos desplegats no tan sols arreu del macro-continent eurasiàtic, sinó en nombrosos països africans. Estats que manquen les capacitats materials i organitzatives que han valgut a Pequín les felicitacions de la OMS. Si l’epidèmia arriba i es propaga a l’Àfrica, el número de víctimes mortals i de contagis podria augmentar molt més ràpidament.
Wuhan és conegut amb el sobrenom de «autopista de la Xina» ja que és un hub de transports crucial. Cada dia hi ha més d’un milió de passatgers de tren que entren i surten de la ciutat, i el seu aeroport ha vist passar-hi més de 27 milions de passatgers, la majoria per negocis. Més de la meitat de les empreses del índex Fortune 500 tenen oficina a Wuhan.
Tant el tràfic aeri com el terrestre s’han interromput, però potser sigui massa tard per evitar que la OMS hagi acabar declarant el coronavirus 2019-nCoV com una PHEIC. Cal considerar que més de 300.000 persones aconseguiren sortir de Wuhan abans que el govern imposés la prohibició d’entrar-ne i sortir-ne.
