Innerarity o Francesc?

És Europa com a civilització, com a història, com a tradició cultural, espiritual i moral, un continent cristià? En cas afirmatiu, negar o relativitzar aquesta realitat, quines conseqüències té pels europeus d’avui i pel futur d’Europa?

Es poden ocultar o dissimular els centenars de milers d’esglésies, els milers de monestirs, que hi ha des de Tarifa als Urals, des d’Irlanda a Ucraïna? Quin és l’element comú de tots els pobles, viles i ciutats europees sinó l’Església i el campanar? Es pot negar quina és la font inspiradora de les màximes creacions literàries, artístiques i musicals de la cultura europea?

El filòsof Daniel Innerarity, en un article a La Vanguardia del dia de Nadal, qüestiona la identitat cristiana d’Europa. L’ús de la paraula identitat pot portar a discussions inacabables. Però no es pot discutir seriosament les arrels i la tradició cristiana que Europa ha conservat durant bona part de la seva existència. Com tampoc l’evidència que la Il·lustració, i els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat han estat possibles només en una societat cristiana. O que la democràcia i els drets humans han nascut precisament en els països de cultura cristiana, com abans hi havia nascut la ciència.

Constatar aquesta realitat no suposa negar l’aportació d’altres religions, però històricament no es pot situar la contribució d’aquestes a Europa al mateix nivell que el cristianisme. L’evolució recent de la majoria dels països de l’est d’Europa demostra que quan aquests s’han alliberat del jou comunista han refet la seva identitat en base a la tradició cristiana. I és precisament el laïcisme agressiu que a l’Europa occidental hem assumit, sovint inconscientment, el que refusen els europeus de l’est.

L’autorelativització, la distància respecte a un mateix o la curiositat, que el filòsof basc esmenta al final de l’article, són valors positius quan un individu o una societat tenen  consciència d’on provenen i del que són. Però edificar la identitat europea sobre aquests valors en si mateixos no sembla molt consistent. El cristianisme podrà sobreviure sense Europa, tal com demostra el seu creixement actual a altres continents i cultures. Però,  Europa podrà subsistir com a tal sense la seva tradició  cristiana? La qüestió és si la greu crisi de valors que patim, i les serioses dificultats per les que passa el projecte europeu, tenen a veure amb l’oblit pels europeus de les seves arrels cristianes, que sí tenien clares els pares fundadors de la CEE ara fa 70 anys.  

El principal perill que corre avui Europa, i Occident en un sentit més ampli, és la crisi de la seva consciència històrica. El cristianisme pot quedar exclòs d’una societat de forma violenta, com han fet el grans sistemes totalitaris del segle XX d’arrel atea. O d’una forma més subtil, consistent en deformar la nostra història, sigui infravalorant el pes de la contribució cristiana, sigui sobredimensionant els errors que l’Església i els seus membres hagin pogut cometre al llarg dels seus vint segles d’història. En tot cas, es tracta d’una revolta contra la nostra pròpia tradició, que incita a avergonyir-nos de les nostres arrels i fer tabula rasa i partir de zero. Les agressions a monuments de personatges històrics, o l’incendi d’esglésies que han esdevingut recentment, són la punta de l’iceberg d’aquesta crisis de la nostra consciència històrica.

Qui es pensi que aquesta crisi afecta només l’Església o el cristianisme està molt equivocat. L’humanisme cristià ha contribuït decisivament al progrés moral de la nostra civilització, des de Petrarca a Maritain. Hi ha hagut també un humanisme ateu, que ha presentat a Déu com enemic de l’home. Però a la pràctica aquest humanisme s’ha tornat en contra de l’ésser humà, sigui en forma de sistemes totalitaris o de nihilisme existencial. El segle XX en dona fe.

Ho explicava Josep Casellas en aquest diari el darrer dia de l’any passat, citant Gaspar Mora: “l’Evangeli es presenta com la revelació de la llei natural, en l’Evangeli hi descobrim l’essencial de la manera humana de viure. I, naturalment, viure d’una manera plenament humana interessa tothom, independentment de les creences o les conviccions de cadascú.”

El Papa Francesc a l’encíclica Fratelli tutti ens alerta de la trampa que ens paren els que volen eliminar la nostra consciència històrica: “Si una persona els fa una proposta i els diu que ignorin la història, que no recullin l’experiència de la gent gran, que menyspreïn tot el passat i que només mirin el futur que ella els ofereix, ¿no és una forma fàcil d’atrapar-los amb seva proposta perquè només facin el que ella els diu? Aquesta persona els necessita buits, desarrelats, desconfiats de tot, perquè només confiïn en les seves promeses i se sotmetin als seus plans.” (FT 13)

Finalment, Francesc fa un seriós advertiment, que més que una profecia és un a descripció del nostre present: “Són les noves formes de colonització cultural. No ens oblidem que «els pobles que alienen la seva tradició, i per mania imitativa, violència impositiva, imperdonable negligència o apatia, toleren que se’ls arrabassi l’ànima, perden, juntament amb la seva fisonomia espiritual, la seva consistència moral i, finalment, la seva independència ideològica, econòmica i política»”. (FT 14)

Publicat en el Diari de Girona el 11 de gener de 2021

sigui sobredimensionant els errors que l’Església i els seus membres hagin pogut cometre al llarg dels seus vint segles d’història. Click To Tweet

Qui creus que guanyarà les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.