Tot el debat actual, molt polemitzat en relació als indults i a la necessitat d’acords entre ERC i el govern espanyol, sembla que prescindeix de la variable de fons, que és la de l’evolució de l’electorat independentista, com si aquest hagués quedat fixat d’una vegada per sempre en la meitat de la població. I això, quan l’abstenció arriba a nivells tan alts com els que es van donar en les últimes eleccions al Parlament és una explicació a considerar, però ni molt menys l’explicació.
Les xifres de l’evolució de l’opinió independentista que aporten les enquestes ens donen una visió molt més real de quina és la dinàmica política catalana. Carles Castro, l’expert en anàlisi electoral de La Vanguardia, publicava una llarga sèrie des del 2016 fins al maig del 2021 a més d’altres dades, que fa possible extreure conclusions numèriques de molt interès. Vegem-les:
L’any 2006 l’independentisme se situava entre el 15 i el 16% de la població i progressava a un ritme molt regular d’uns 3,5 punts percentuals cada any, de manera que el 2010 ja assolia el 28,9%. Però aquest ritme sostingut registra un fort increment entre el 2012 i el 2013, i en dos períodes, un més moderat que comença el febrer del 2012, i l’altre molt més intens que s’inicia el mes de juny. De manera que l’independentisme fa un salt del 29 al 48,5%, que és el màxim de tota la sèrie.
Tenim aquí, xifres en mà, més enllà de disquisicions filosòfiques, la causa principal de l’impuls independentista, que no és altra que el gir sobtat que imprimeixen Artur Mas i el seu grup de direcció a Convergència, culmina amb la consulta del 9 de novembre del 2013. Si no s’hagués produït aquesta ruptura, el progrés a favor de la independència segurament s’hauria continuat produint, però a ritmes més lents perquè, cal assenyalar-ho, junt amb aquest impuls quasi instantani hi ha un substrat profund que el fa créixer.
A partir del 2013 la tendència canvia totalment i passa a ser negativa, de manera que el 2021 l’independentisme agrupa el 34%. La mateixa xifra que hi havia el juny del 2012, abans del gran impuls de Mas. Aquesta evolució significa una pèrdua continuada d’1,5 punts per any. Aquests són els fets numèrics: creixement sostingut, gran impuls a causa del gir de Convergència, continuada caiguda des del 2013.
La pregunta del milió és si aquest decreixement, que és evident que ja s’ha produït, continuarà i fins a on.
Evidentment la resposta és molt improbable, però sí que és possible situar alguns marcs de referència.
Un d’ells constitueix a formular l’escenari d’on estaríem ara sense el gran impuls d’Artur Mas, però mantenint de manera continuada el ritme de la segona dècada del segle de 3,5 punts d’increment anual. Doncs bé, aplicant aquesta hipotètica evolució, l’independentisme hauria crescut 52,5 punts percentuals, que sobre la base inicial del 15% ens portaria a 67,5% de la població adulta catalana favorable a la independència.
Naturalment això està lluny de produir-se i ens permet assenyalar un fet, que és que l’independentisme té una projecció limitada i que segurament aquesta ja la va assolir en el passat. I aquí es podria sofisticar més l’escenari establint les correlacions amb la llengua familiar i amb el nivell d’ingressos. Però fem-ho més senzill. Relacionem-ho amb les preguntes sobre la identitat dels catalans.
A inicis de segle, al voltant del 17% de la població es considerava només catalana. La relació d’aquest grup de població amb els que optaven per la independència era, per tant, menor que 1, pròxima a aquesta xifra, però menor. Però això canvia i ho fa de dues maneres diferents. D’una banda creix el percentatge de població que només es considera catalana, que arriba al seu màxim precisament el novembre del 2013, que correspon al pic més alt de l’independentisme. I, alhora, la relació entre els que tenen com a identitat només la catalana i els que opten per la independència passa de situar-se de l’1 a créixer fins a 1,5. I aquesta xifra més o menys es manté constant, dècima més, dècima menys, fins ara.
Què podem dir de tot això? Bàsicament dues coses. La primera que l’independentisme creix en funció de la població que s’autoidenfitica només amb Catalunya. I la segona, que el percentatge d’aquesta que es declara independentista varia amb el temps. Ara la població que es considera només catalana se situa en el 24% i en relació amb l’evolució seguida, es pot pensar que continuarà la reducció de l’independentisme a un ritme relativament lent fins assolir un mínim al voltant del 27% com a ordre de magnitud, que no com a xifra exacta. Una mica més d’una quarta part de la població adulta optaria per la independència. Aquest és l’escenari que es pot produir el 2025-2026.
A partir d’aquestes estimacions, que cadascú tregui les conclusions polítiques que consideri pertinents.
Loading ...
