Independència?, Socialisme?: Catalunya!

És ben conegut: En un context de crispació política es va forjar una gran aliança de partits que va donar peu a la  Solidaritat Catalana, de la qual la Lliga va ser peça clau en la seva forja.

Era el 1907, i en aquest context, Cambó proclamava la cèlebre sentència: Monarquia?; República?: Catalunya!. (Per cert la famosa “Tercera” d’ABC, publicava aquest dijous passat, un article que qualificava a Cambó i a aquell partit de perillosos nacionalistes. Déu meu, quina aberracions pul·lulen per tot arreu!)

Avui amb la situació catalana, la crispació també abunda a tot Espanya, i ara tot sembla reduït a una independència impossible, que no únicament divideix la política de país en termes irreconciliables, sinó que és tan divisiva que trenca i col·lapsa el propi independentisme.

I l’alternativa és també inadequada, perquè el PSC, tot i ser partit de govern a Madrid, no té res a oferir a Catalunya i al conflicte més enllà d’una reiteració de la vella iniciativa de Maragall d’un “govern a l’ombra” .

Però el que necessitem és llum per aclarir el molt boirós panorama. Un socialisme català amb capacitat política real, ja hauria posat sobre la taula, i actuat en conseqüència, una solució sobre els presos i els múltiples judicis en curs o pendents.

I hauria d’haver presentat (en un acord invisible amb el PSOE) una nova proposta de sistema de finançament. Tindria un paper decisiu en els projectes New Generation UE per a Catalunya. Definiria iniciatives econòmiques, les lideraria, combinant el ser govern a Madrid, primera força d’oposició al Parlament, i co-liderant l’Ajuntament de Barcelona. Podria fer tant!

Però no ho fa per una raó: perquè actua, no com un catalitzador des de Catalunya, sinó com un apèndix al servei dels interessos del president de govern espanyol. Res de nou sota el sol. Matisin com vulguin aquestes consideracions, però cap modulació trastocarà la realitat descrita. El PSC, com abans Cs, no encarna cap projecte català realment alternatiu per la senzilla raó que no el presenta.

Per això, davant el desastre còsmic que significa l’independentisme a l’hora d’oferir respostes a les nostres necessitats i urgències, i l’escassa rellevància que encarna el primer partit de l’oposició pels mateixos problemes i necessitats, cal construir una alternativa que sí que sigui portadora del projecte per al país que ara necessitem. 

Ara cal trencar-los i fer el nou recipient, que esdevingui alternativa la contracultura a la que avui s’ha convertit la catalanitat política.

Quan aquesta opció sigui real, el propi socialisme evolucionarà, perquè s’haurà acabat el temps de les simplificacions, d’aconseguir vots a força de ser recer dels qui no volen la independència, i ja està. Llavors caldrà esforçar-se per competir projecte concret amb projecte concret. I llavors sí que els catalans, tots, sortirem guanyant.

 Loading ...