Catalunya és, pels nivells més baixos de rendes , el lloc d’Espanya on es paga més per impost de l’IRPF. Una simulació feta per Negocios, dominical econòmic d’El País, del passat mes d’agost, situava dos exemples. El d’un contribuent solter, sense fills i amb un renda pel treball de 30.000 euros anuals, pagava com a mitjana a Espanya 4.900 euros. Però, si vivia a Catalunya en pagava 5.103. Clarament per sobre de les altres comunitats que depassen el valor mitjà: Aragó, Extremadura, Balears, Múrcia i Astúries.
En contrapartida, per les rendes de 110.000 euros anuals, la mitjana espanyola està en 37.500 euros, i la catalana se situa per sota, al voltant dels 37.000 euros. És també la comunitat on la distància entre el que paguen les rendes inferiors i les rendes superiors és més petita.
Ara, amb l’intent de negociar un pressupost per a l’any 2020, el vicepresident de la Generalitat i Conseller d’Economia, Pere Aragonés, ha anunciat un augment de la pressió fiscal, que és el que li demanen els possibles socis de Comuns i la CUP. Aquest augment de la recaptació es vol obtenir mitjançant tres vies; la de l’IRPF, per fer-lo, en les seves paraules, “més progressiu”, el canvi d’impost de successions i els tributs verds. En qualsevol cas, significarà un augment de la pressió fiscal a Catalunya per part de la Generalitat que ja de per si és prou alta.
Seria una bona ocasió per reduir el pes que recau sobre les rendes més baixes, però no és gens clar que, amb l’afany recaptatori que es persegueix, aquesta modificació es produeixi. Cal apuntar, com ja ha assenyalat Converses en altres ocasions, que els serveis que en contrapartida rebem a Catalunya estan lluny de la pressió fiscal que registra i aquest és un clar indicador de la ineficiència de la nostra Administració.
Una ultima observació es fa necessària. Quan parlem de pressió fiscal en termes de PIB o altres mesures per l’estil, no es valora prou bé l’esforç fiscal que en realitat estan fent les persones en relació a la seva renda del treball, que és la més important de la panòplia fiscal. Dona una idea molt més concreta el concepte de falca fiscal, que és un indicador de la pressió fiscal sobre el treball que s’expressa com a percentatge que representen els impostos sobre les rendes salarials i les cotitzacions socials sobre el total del cost laboral, i que en el cas d’Espanya és superior a la mitjana de l’OCDE i a més, aquesta diferència és particularment negativa en els contribuents amb fills. En el cas de Catalunya, la falca encara és més gravosa i se situa per sobre del 40%, que és una xifra singularment elevada.
