Sembla mentida que en aquests moments de la pel·lícula continuem amb un debat tan simplificat com és el de la pressió fiscal i apujar o abaixar impostos sense considerar el paper de qui els recapta: Administració central, Generalitat i Ajuntaments.
El límit de despesa de la Generalitat per a l’any que ve, si s’aprova el pressupost, serà de 33.000 milions d’euros. És una fortuna immensa, però mai s’han rendit comptes de manera transparent, sistemàtica. Mai una instància independent ha examinat l’eficiència d’aquesta despesa. Per exemple, quan parlem de despesa social i surt una determinada xifra, no podem creure que tot allò va destinat a resoldre problemes d’aquesta mena. No és així, de fet només una petita part té com a destí finalista el receptor necessitat de l’ajuda i la major part es gasta entremig. Entre que l’euro ingressa a l’administració autonòmica fins que arriba, posem pel cas, al receptor de la renda de ciutadania, per situar un exemple, passa per una sèrie de circuits que generen una sèrie de costos de transacció, de despeses de personal i consultives que es mengen la major part dels diners.
Aquesta caixa negra, que és l’administració, no s’ha obert mai a la llum i és una necessitat vital. Un exemple paradigmàtic és comparar si hom dona 100 euros a Càritas o a l’administració de la Generalitat per a un fi social, quants diners peten finalment per a la prestació final del servei o per a la subvenció. La diferència és brutal i oscil·la entre 8 i 10 vegades. És a dir, el cost de l’administració per fer aquesta funció és entre 8 i 10 vegades més gran que el de Càritas.
Naturalment, són entitats diferents, en una el voluntariat hi juga un paper molt important i, per tant, l’equiparació no pot ser presa al preu de lletra, però sí que és una referència a considerar i a relacionar amb aquesta altra: els sous dels funcionaris per a cadascun dels nivells equivalents estan clarament per sobre dels que es paguen en el sector privat. El funcionari no només cobra més, sinó que viu en un mercat laboral protegit. Malgrat aquest fet, no existeix cap mesura de productivitat de la funció pública i aquesta és una gran mancança.
Per tant, abans de parlar dels impostos i sobretot d’apujar-los, el primer que cal exigir és revisar la situació actual de les administracions públiques, demanant examen i rendiment de comptes per instàncies independents que ens permetin constatar la seva eficiència en la despesa, i també mesurar la seva productivitat.
Per exemple, un fet escandalós és com tracten la pobresa aquestes administracions, començant per moltes de locals, com la de Barcelona. Hi ha molta gent dedicada a treballar-hi i els seus resultats són minsos perquè el seu objectiu real no és tant pal·liar-la i aconseguir la seva reinserció, com simplement gestionar-la. És com si el teu metge en lloc d’abordar la malaltia que tens amb la voluntat de resoldre-la o pal·liar els seus efectes es dediqués a gestionar el dia a dia, i anar fent.
Un segon factor decisiu quan parlem de fiscalitat és que cal introduir les cotitzacions socials perquè són un impost sobre el lloc de treball. I són molt elevades, de fet estan a un nivell molt semblant als ingressos tributaris de l’estat i de les comunitats autònomes. Hi ha fins i tot algunes anomalies (Madrid, Canàries, Múrcia) on els ingressos fiscals propis de la comunitat autònoma són pràcticament igual als ingressos per cotitzacions socials. Per tant, sense introduir aquesta variable no tenim una idea real de la pressió fiscal que suporta el nostre país i, per tant, quan ens ensenyen els impostos i els comparen amb els de la UE, com que no s’introdueix aquest capítol, sortim clarament per sota, però si s’hi afegeix la cosa canvia. Aquí l’única excepció ,gràcies al furt o al que sigui, és el País Basc, on les cotitzacions socials són molt inferiors als ingressos que tenen tant Vitòria com Navarra.
El tercer factor a considerar és el de la fiscalitat efectiva. La pressió fiscal no diu que paguem poc en realitat, el que sobretot ens explica és l’eficàcia recaptadora de les administracions. Per comparar el que realment paguem, el que cal observar són els tipus impositius, i els d’Espanya són francament elevats en el seu conjunt, cosa que no vol dir que no es puguin afinar molt més, però no presenta cap diferència significativa amb la UE.
On sí que es dona la diferència és que, amb aquests tipus, es recapta menys, és a dir, hi ha més economia submergida i aquí és on juga l’eficàcia de l’administració per corregir-la.
Conseqüència: abans de parlar de la pressió fiscal tal com s’entén, és a dir, només considerant el que es recapta a través d’impostos i taxes de les administracions, el que cal és revisar l’eficàcia de l’administració en la recaptació i la reducció de l’economia submergida. A partir d’aquí tot pren un altre caire i la racionalitat s’imposa.
