El debat sobre les polítiques immigratòries és central a Europa, té cada vegada més protagonisme en l’escenari espanyol i és vital en el cas d’algunes comunitats que acumulen rècords d’immigrants i disposen d’una llengua i una cultura pròpia molt més feble demogràficament que la castellana o espanyola. És el cas de Catalunya, que a més és una de les comunitats amb un major nombre de persones musulmanes, fet que pot comportar processos d’integració més complexos.
Les interpretacions simples del fenomen —en la línia del “tot és bo”— com la que fa el govern i els seus aliats d’extrema esquerra impedeixen abordar bé el problema. Poden ser pa per avui i fam per demà, dipositant una nova llosa sobre la ja pesada càrrega que hauran de suportar els joves.
Només tres aspectes amb conseqüències determinants sobre les condicions de vida ja donen una idea de la magnitud del seu impacte.
Entre 2022 i 2025, més de 2,5 milions d’immigrants han contribuït a desajustar el mercat de l’habitatge, accentuant una crisi històrica de difícil resolució. També han tensionat fins al límit la capacitat educativa dels centres escolars situats en zones amb elevada concentració d’immigració. I, finalment, cal recordar que, atès el desequilibri actuarial del sistema de pensions, una part important d’aquests accentuaran el dèficit de la Seguretat Social quan passin a percebre la jubilació.
Ara bé, el plantejament oposat —la negativa absoluta a la immigració— tampoc aporta solucions reals.
Aquesta immigració massiva, tot i que tendeix a reduir lleugerament la productivitat mitjana del sistema, ha millorat el PIB per càpita gràcies a la combinació d’efecte demogràfic i augment de l’ocupació. Això no significa que tots els ingressos hagin millorat; bàsicament ho han fet els perceptors del salari mínim interprofessional, tal com explica Marc Miró en un article.
La conclusió és clara: si no hi hagués immigració, el país només podria mantenir el seu nivell de creixement millorant notablement la productivitat. En altres paraules, aquells que exigeixen restringir o expulsar immigrants —posició defensada especialment per VOX i, a Catalunya, també per Aliança Catalana— enganyen el públic si no situen com a prioritat absoluta l’augment de la productivitat.
Per entendre-ho millor, cal observar les dades del període 2022-2025.
Entre 2022 i 2025, el PIB nominal d’Espanya va passar de 1.373.629 milions d’euros a 1.685.783 milions, mentre que el creixement real anual es va moderar després del rebot postpandèmia: 6,4% (2022), 2,5% (2023), 3,5% (2024), 2,8% (2025).
Demogràficament, Espanya va mantenir un saldo vegetatiu negatiu durant tot el període: −133.250 (2022), −113.590 (2023), −116.056 (2024) i −122.167 (2025).
En canvi, el saldo migratori exterior va ser fortament positiu: +727.005 (2022), +642.296 (2023) i +626.268 (2024) Per a 2025, el saldo definitiu encara no estava publicat, però s’estima en aproximadament +564.595 persones.
Si s’aplica un exercici contrafactual simple —suposant immigració zero— la població de 2025 hauria estat un 4,6% menor. En conseqüència, el PIB total també hauria estat aproximadament un 4,6% inferior, és a dir, uns 78.116 milions d’euros menys.
Aquest càlcul és deliberadament conservador, perquè suposa que la immigració només altera la mida de la població i no el PIB per càpita.
Per analitzar amb més precisió l’impacte real, cal incorporar els factors de demografia, ocupació i productivitat. El Banco de España, en el seu Boletín Económico (2025/T2), estima que entre 2022 i 2024 la immigració ha aportat entre 0,4 i 0,7 punts percentuals anuals al creixement del PIB per càpita.Aquest efecte positiu prové sobretot de la demografia i l’ocupació, mentre que la productivitat per hora ha tingut un impacte lleugerament negatiu, estimat entre −0,1 i −0,2 punts percentuals.
Això significa que, sense immigració, la productivitat mitjana hauria estat lleugerament superior, però el PIB per càpita hauria crescut menys.
Perquè un escenari amb immigració zero superés el PIB per càpita observat, caldria que la productivitat augmentés entre 0,4 i 0,7 punts percentuals addicionals cada any. En termes pràctics, això implicaria passar d’un creixement de la productivitat per hora de l’1,1% anual a entre l’1,6% i el 2%.
El mateix Banco de España recorda que aquest exercici és una descomposició comptable, no una identificació causal completa entre immigració i productivitat. Però sí que serveix per acotar ordres de magnitud i entendre el problema.
D’aquesta evidència se’n desprèn una conclusió política clara.
La bona política implica prioritzar dos vectors en els quals el govern de Sánchez ha fracassat:
- La productivitat. Un fracàs rotund del govern sobretot després de disposar de l’oportunitat històrica dels Fons Next Generation.
- La família i la natalitat, completament absents de l’agenda pública, per raons ideològiques.
Aquestes dues dimensions —productivitat i demografia— constitueixen les veritables claus del futur econòmic i social del país.
La immigració ha ajudat a sostenir el PIB espanyol. Però el veritable problema és un altre: la baixa productivitat. #Economia #Immigració Share on X
