La immigració s’està transformant en un desastre volgut, almenys en el cas de Catalunya, per les condicions en les quals es desenvolupa. Un recent estudi de Centre d’Estudis Demogràfics (CED) aporta les dades que permeten fer aquest diagnòstic en termes d’absoluta objectivitat.
A Catalunya amb dades del 2021 hi ha 1,6 milions d’habitants nascuts a l’estranger i 0,6 milions amb un o dos pares nascuts a l’estranger. El conjunt significa 2,2 milions, és a dir un 27% de la població total que creix, a més, a un ritme vertiginós per efectes de la immigració continuada i de la reducció també accelerada de la població autòctona.
De fet, ara a Catalunya només 2,6 milions d’habitants tenen els dos pares nascuts al país. És molt poc. És una magnitud que s’acosta molt ja a la dels nascuts a l’estranger o amb pares d’aquest origen. Voler negar que hi ha un procés de substitució de gran magnitud és negar l’evidència. Fet que, a més, és molt important a la capital de Catalunya i és clamorós a determinades poblacions, com a Guissona, on el 49% de la població és estrangera i s’afegeixen els fills de pares amb aquest origen superant àmpliament la meitat, fet que també es dona a Castelló d’Empúries.
Les dades del CED permeten veure des del 1900 l‘evolució creixent de la immigració i els respectius vèrtexs. El primer es produeix el 1901 amb un creixement immigratori de 6.055 persones. El segon vèrtex es dona el 1927 amb un increment de 32.716. El tercer, el 1966 amb 84.195 persones d’increment immigratori.
Totes aquestes immigracions que van tenir un fort impacte, van poder ser absorbides per dues raons: perquè la població de Catalunya era molt més jove que ara i perquè en definitiva procedien de llocs de cultura propera, com Aragó, Andalusia, Múrcia i, en grau més baix, altres regions espanyoles.
Però el gran salt es produeix a inicis de l’actual segle perquè el 2002 es dona un augment immigratori de quasi 150.000 persones, que es manté amb xifres per sobre els 120.000 durant una sèrie d’anys. Després això minva amb la crisi econòmica fins a enregistrar més sortides que entrades, però torna a expandir-se després de la covid fins a arribar a un altre màxim el 2022 de quasi 143.000 persones. Com es pot veure, la dimensió del flux migratori no té res a veure amb el del segle XX. Ja l’ha superat amb escreix. Però, hi ha una diferència cultural i social molt important a més.
En el segle passat, en el catalanisme hi havia consciència d’aquest fet, preocupació i ocupació. Ho era per a personatges històrics com Pujol a la primera època i per posicions políticament tan allunyades com les del PSUC i CCOO, però que totes convergien en una mateixa política: la necessitat d’integrar harmònicament la immigració en el marc de la llengua i cultura catalana. I va funcionar, i la prova és la Catalunya actual que presenta, en relació amb les onades del passat, nivells d’integració molt alts, si bé el Procés ha esquinçat bona part d’aquest teixit tan treballosament ordit.
Aquesta onada migratòria ha fet passar en 40 anys d’un 2% a un 21% els residents a l’estranger. Ara es produeix en un marc culturalment advers perquè els partits polítics dominants ja no tenen com a bandera articular tota aquesta població nouvinguda amb la cultura i la llengua catalana. D’altra banda, pel seu origen representen dificultats d’integració molt més gran. Un 45% són llatinoamericans, un 21% africans i un 11% asiàtics. Aquí les dificultats per assumir la cultura pròpia de Catalunya són molt altes. Només el 22% són d’origen europeu i en aquest cas, i depenent del país de procedència, hi ha una millor predisposició. Però és que al marge de la predisposició, hi ha la manca de polítiques en aquest sentit, de les institucions per part de Catalunya, Generalitat, Ajuntament i Diputació de Barcelona. Tota aquesta dinàmica immigratòria es produeix a més en un país en el qual moren més persones de les que neixen. On els més grans de 65 anys han passat de representar una mica més del 10% a significar quasi el 20% en aquestes quatre dècades, mentre els nens i adolescents es reduïen del 23% al 15%.
Tot aquest procés, a més, es contempla en un deliberat fatalisme demogràfic, que parteix del principi que no es farà augmentar el nombre de naixements a Catalunya. Ningú es planteja que al nostre país els ajuts a la família i a la natalitat són inexistents o migrats, que no hi ha política d’habitatge i que l’emancipació dels joves és extraordinàriament difícil. Tampoc ningú es preocupa del fet que hi ha una cultura deliberadament antinatalista. El resultat és que ho continuem fiant tot a la immigració i això té conseqüències desastroses quan es depassen determinades magnituds. Si a més s’aporten solucions imaginàries, el camí cap a la catàstrofe està assegurat.
Loading ...
