Il·lusió per a Catalunya

Il·lusió, heus aquí una magnífica paraula per definir el que ens convé. Significa l’esperança que succeeixi allò que anhelem, l’alegria que produeix la seva consecució. Però, per ser bona, aquesta il·lusió ha de poder ser compartida, més o menys, per la immensa majoria dels catalans. Però la il·lusió també pot ser enganyosa, provocada per una percepció falsejada de la realitat, deguda a una mala interpretació dels nostres sentits. Molt del dolent que ens passa està causat per aquest mal.

I com es pot diferenciar una de l’altra? La resposta rau en quina de les il·lusions ens proporciona el bé comú; aquest bé que propicia la construcció de les condicions que fan possible que cada persona, cada família, arribi a la seva realització en el grau més alt possible.

Cal un projecte de cultura de vida alternatiu a l’hegemonia del progressisme

Sostinc que el partidisme actual degradat en partitocràcia és incapaç de proporcionar el bé comú necessari, i que només una nova opció política pot aconseguir-ho. És la gran oportunitat, que no certesa, per al renaixement del catalanisme de quarta generació. Per aconseguir-s’han de resoldre unes qüestions immediates, i plantejar-se la política amb llums llargs; els de les grans respostes.

La qüestió immediata és el pacte entre les formacions Units, Lliures, convergents, La Lliga i el Partit Nacionalista, que malden perquè reneixi aquest espai. L’acord i el seu resultat electoral depenen de l’encert en resoldre cinc punts bàsics: 1) Si es dirigeix ​​el votant independentista fatigat pel fracàs i la inoperància al vot catalanista, que sobretot es va refugiar a Ciutadans, o bé a tots dos tipus d’electors. 2) La resposta prejutja el lideratge de la candidatura per la qual avui hi ha dos noms sobre la taula, Marta Pascal, l’exdirigent del PDECat, i el tinent d’alcalde de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, ​​Albert Batlle, d’Units. La suma de tots dos afegiria potència a la resposta. 3) Quina serà l’opció dels altres tres partits? El candidat que primer aconsegueixi el seu suport sortirà en una posició avantatjosa. 4) El programa, que després d’una dècada perduda i dues crisis destructives s’ha de concentrar en la reconstrucció eficient i eficaç, l’exercici a fons de les atribucions d’un Estatut inèdit i la recuperació de les competències perdudes. Si això ha de donar lloc a un nou Estatut i un referèndum, és secundari fins que ens recuperem de la destrucció del coronavirus.

Però queda una cinquena qüestió vinculada a la visió a mig i llarg termini. Perquè avui el catalanisme, per ser regenerador, ha d’esmenar l’anomalia catalana de ser l’únic país d’Europa on no hi ha “l’espai Merkel” i de l’economia social de mercat; diguin-li dreta, centre, conservadors, democristians. Aquí tot està colonitzat pel progressisme, de genètiques i tonalitats diverses. La conseqüència és la marginació política de realitats tan decisives per al progrés real d’una societat com la família, la descendència, diguin-li natalitat, i el resultat educatiu desastrós. També afecta a la cultura moral i espiritual que configuren gran part de les fonts que alimenten la concepció política, imprescindible per circular amb llums llargues, i que en el nostre àmbit de civilització es refereixen bàsicament al cristianisme, com assumpció o com a rebuig. També en aquest cas l’anomalia és evident pel predomini aclaparador del rebuig, activista o indolent.

A tota aquesta densitat d’idees és a la qual ha de respondre la quarta generació del catalanisme, perquè la regeneració moral de tots els mals que ens afligeixen, de totes les crisis acumulades i irresoltes, només és possible amb un projecte de cultura de vida alternatiu a l’hegemonia del progressisme, causa principal de l’atzucac en què ens trobem. Cal recuperar l’equilibri entre progrés i tradició; drets i deures; realització personal i compromís col·lectiu; entre valors correctament jerarquitzats i les virtuts necessàries per fer-los realitat. El patriotisme és precisament tot això, i no existeix sense això, perquè la pàtria és el lloc on s’aprenen els principis morals, que guien els nostres actes per assolir el compliment de les obligacions que tenim cap a les altres persones.

Un renaixement no és una simple reanimació del passat. Necessita una gran visió que, partint del llegat, impulsa un nou horitzó per construir les condicions que ho fan possible.

Article publicat a La Vanguardia

 Loading ...