La cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo“, encunyada per José Ortega i Gasset a la seva obra Meditaciones del Quijote (1914), resumeix a la perfecció la seva concepció de l’ésser humà i la seva relació amb el món que l’envolta i expressa una realitat que pocs discuteixen. Precisament una de les característiques del caràcter heroic-excepcional és la de superar la circumstància adversa.
El jo representa la part individual i única de cada persona. És la nostra essència, la nostra manera de ser i de pensar. Tot i això, el jo no existeix de forma independent de la circumstància. Està modelat per ella, i alhora la persona té la capacitat d’actuar sobre la seva circumstància i modificar-la. La relació entre el jo i la circumstància és, doncs, una relació dialèctica. Ambdós elements es defineixen mútuament i estan en canvi constant. El jo es forma a mesura que interactua amb la circumstància, i la circumstància es va transformant per l’acció del jo. En definitiva, l’ésser humà no és una entitat aïllada, sinó que es defineix en interacció constant amb la seva circumstància. El jo representa la part individual i única de cada persona. Som responsables de la nostra pròpia vida, però no som completament lliures, però tampoc no estem completament determinats per la circumstància.
Aquesta situació s’accentua en el cas dels grans dependents, sigui per raons físiques o psíquiques, però també hi ha grans dependències en l’ordre econòmic i sobretot polític, que deixen el jo supeditat a l’ordre superior a què pertany.
A Espanya, aquesta dependència política encara està més accentuada per les lleis que confereixen tot el poder al vèrtex de cada partit i tendeixen a expulsar a la perifèria tot el que sigui en criteri de bé comú, de consideració, cap al conjunt dels ciutadans. Avui, el partit és la pàtria i aquesta és deguda a un líder. Entre el bé comú i el bé del partit, només del líder en alguns casos, l’elecció és clara per al dependent. Si a més és un lideratge de tendència narcisa que considera que la seva persona reuneix el valor del partit i del Govern, cas del president Sánchez, tindrem com a resultat un entorn radicalment supeditat a la seva circumstància.
Nomena exministres i membres del seu govern com a jutges del Tribunal Constitucional, del Consell d’Estat i la Fiscalia General de l’Estat, perquè no li importa res la neutralitat d’aquestes instàncies; ni tan sols de la seva aparença. Situa un membre de l’aparell del seu partit com a màxim responsable del Centre d’Investigacions sociològiques, controla l’Institut Nacional d’Estadística, la Comissió de la Competència, practica l’amiguisme en nomenaments, com el responsable de Correus fins que ha hagut de ser substituït per l’estat comatós de les seves finances, colonitza les ambaixades, converteix la presidència del Congrés en un apèndix de la Moncloa i, és clar, manté el clàssic control polític de RTVE a qui ha afegit l’agència EFE. L’últim cas és el nomenament com a membre del Consell d’Administració de Telefónica del seu amic personal i coautor de la seva tesi doctoral, Carlos Ocaña, encara que per fer-ho hagi calgut liquidar la famosa paritat.
En aquest context de control absolut és una entelèquia pensar que un càrrec tan important com el de la Presidència de la Generalitat escaparà de la seva regla: tot el poder per al cap, i el cap és només Sánchez i ningú més. No permetrà que qui encarni la presidència de la Generalitat tingui una veu pròpia d’acord amb les necessitats i urgències de Catalunya, més quan aquesta persona sap que en bona part deu el càrrec a l’estrebada electoral de l’última maniobra de Sánchez, i que va ser un disciplinat ministre de sanitat que va anteposar els interessos de Sánchez i el seu govern a les respostes necessàries durant la COVID en els casos en què el conflicte es va produir.
Cap de les grans qüestions que té pendent Catalunya no es resoldran d’acord amb els seus interessos propis. Quedaran arraconats o, en tot cas, seran abordats des de la perspectiva dels 600 km de distància que separen la plaça de Sant Jaume de la Moncloa.
Sens dubte, Salvador Illa a nivell personal té nombroses virtuts, però no es tracta d’un judici com a persona, sinó de la possibilitat d’exercir el càrrec polític d’acord amb allò que avui una Catalunya en declivi necessita. I això requereix acords amb el govern, però sobretot un tour de force .
Necessitem un president amb autoritat davant de Sánchez, no un subaltern. El revulsiu, la força, la il·lusió, l’autoritat moral, que confereix una independència inqüestionable i radical del govern espanyol… I més tractant-se de Sánchez
Illa pot perllongar aquesta lenta agonia del potencial català. Serà com al conte de coure la granota en aigua molt, molt, temperada, perquè discretament es cogui i no salti espantada de l’olla.
En aquest context de control absolut és una entelèquia pensar que un càrrec tan important com el de la Presidència de la Generalitat escaparà de la seva regla: tot el poder per al cap, i el cap és només Sánchez i ningú més Share on X
Loading ...
