L’opinió publicada i la política mostren un gran consens en assenyalar en la mateixa direcció. Illa vol guanyar el centre polític, assimilant aquest concepte al que representava Convergència i Unió. És evident que l’autodestrucció —perquè això és el que van portar a terme Mas i bona part dels seus seguidors— d’un espai polític tan gran, que a més va governar Catalunya des del primer moment de l’autogovern, ha significat un trauma polític i social que, ni de bon tros, està resolt.
Ara, des del Cercle d’Economia i altres sectors empresarials, començant per Foment del Treball, i el mateix Duran i Lleida de manera molt explícita, comparteixen aquest punt de vista, que ha estat propiciat pels gestos d’Illa i per declaracions. Que es decanti per la política de gestió, com va destacar en el seu discurs al Parlament, era necessari i no constitueix cap sorpresa. Al contrari, després de tant de temps de desastre governamental amb els dos partits independentistes principals primer, i després amb Esquerra Republicana, era evident que el que necessitava Catalunya a cabassos era una bona gestió dels seus recursos.
Però, dit això, cal afegir que, fins i tot per a aquells que només esperen gestió, sempre es confia a obrir la porta a alguna cosa més i presentar un horitzó amb aspiracions de major entitat. Quedar-se només en la gestió pot contribuir —i dic contribuir, no ocasionar— a seguir el camí cap al declivi català. Aquest país, perquè funcioni bé, necessita òbviament una gestió ben feta, però també un horitzó col·lectiu ambiciós, com va mostrar Pujol, sense caure en el plantejament simplista de la independència.
La gestió d’Illa i la centralitat política
Benvinguda la gestió d’Illa, però necessitem molt més perquè el viatge cap a la centralitat, que recupera la idea pujoliana de Catalunya, funcioni. Si no és així, l’únic que s’aconseguirà és una mena de provincialisme o regionalisme ben fet. Crida l’atenció que aquesta exigència de la segona part del projecte sigui ignorada per aquells que en el seu moment van seguir Pujol i que ara es decanten per Illa, llevat que el denominador comú entre ambdues postures sigui simplement el seguiment de les prebendes del poder.
El segon aspecte és que la gestió òbviament no és un discurs. A diferència d’altres qüestions, el relat sobre aquest tema sol ser curt i de motivació dèbil. El que compta de la gestió són els resultats, i això és el que s’ha de veure. No ha transcorregut prou temps encara, però la paciència per esperar-ne la resolució és, necessàriament, curta, després de tants anys d’espera i acumulació de poder socialista.
Qüestions a resoldre: finançament, infraestructures i educació
Alguns temes han estat exhibits com a peça central de la raó per la qual governa Illa, com ara el finançament. El problema comença quan el pacte entre Esquerra i els socialistes, a hores d’ara, encara ningú sap en què consisteix, i les versions dels uns i dels altres són incompatibles. Això no pot prolongar-se indefinidament, i el Govern de Catalunya ha d’explicar i posar sobre la taula quin és el seu projecte de nou finançament, es digui com es digui. No pot romandre en el silenci esperant que Madrid ho defineixi. Això no seria coherent amb l’intent d’ocupar l’espai que va deixar Convergència i Unió, i seria una clara manifestació que és el PSC de sempre qui governa, i, per tant, un partit formalment independent, però en realitat una federació més del PSOE, que ni tan sols disposa de grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.
La llista de qüestions a resoldre, de grans qüestions, és llarga. El desastre de Renfe és immens i, per ara, amb les obres a la línia de Tarragona —per molt justificades que estiguin— només empitjora la situació, perquè hi havia diverses maneres d’abordar el problema i la que s’ha escollit és la pitjor. En conseqüència, el tema del traspàs i la millora del servei ferroviari està funcionant en sentit contrari al que s’esperava. És un primer i provisional balanç negatiu.
Una altra qüestió clau és l’enfonsament del sistema públic d’ensenyament a Catalunya. Amb pèssims resultats PISA, i amb indicadors que assenyalen que no funciona gens l’ascensor social, és fals que se sacrifiqui un nivell més alt per avançar tots junts, perquè aquest “junts” no existeix. Qui ve de famílies amb millors nivells educatius obté millors resultats i qui no, s’enfonsa. La gestió de la mateixa administració és una altra gran assignatura pendent, com també ho és l’estat de la sanitat pública.
Llengua i immigració, una altra assignatura pendent
Illa s’ha de plantejar necessàriament el tema de la llengua i la immigració. No n’hi ha prou amb crear un departament específic per al català i “fer coses”. Quan només una tercera part dels habitants de Barcelona tenen el català com a llengua habitual, cal actuar a fons, perquè l’indicador de la caiguda és massa gran per pensar només en “fer coses”. La llista de gestió hauria de continuar, però ho deixarem aquí per no allargar més el tema, que indubtablement mereix una atenció detallada.
El factor Sánchez: una objecció a la centralitat d’Illa
Tercera qüestió, que constitueix una objecció total a la idea que Illa representa la centralitat: es tracta de Sánchez. El president del Govern espanyol és un polític extremista, constructor de murs, que qualifica els seus adversaris de “fachosfera”, que desacredita la crítica com a “màquines del fang”, que considera que no hi ha alternativa a ell, que colonitza les institucions públiques en nom de la seva particular visió, i que ha dut a terme lleis radicals sobre temes molt sensibles per a una posició central. Algunes d’aquestes lleis han tingut la intervenció directa d’Illa, que va ser ministre de Sanitat durant l’aprovació de la Llei de l’eutanàsia i altres reformes importants.
Sánchez ha aprovat lleis extremes, com la tercera llei de l’avortament, la del “sí és sí”, la llei “Trans”, i ha continuat esquivant tragèdies terribles com l’abordatge integral de la violència sexual contra menors. Ha estat clau en totes aquestes qüestions perquè era, i és, el secretari general del Partit Socialista de Catalunya, que al seu torn és el bastió que li queda a Sánchez per mantenir-se en el poder. Els seus vots són decisius; podria haver suavitzat el to, però no ho va fer, i ha estat un fidel i silenciós acòlit de totes les decisions de Sánchez.
Espanya continua sent un dels pocs països europeus que no té una política d’ajuda a la família digna d’aquest nom, i Illa ho ha acceptat calladament. En definitiva, no es pot estar al mateix temps amb Sánchez, amb Illa i en la centralitat. Una de les tres peces de l’equació no encaixa.
Loading ...
