El president de la Generalitat, Salvador Illa, sembla haver trobat la fórmula per governar en temps difícils: no resoldre els problemes, sinó simular que s’hi actua. En absència de pressupost i sense perspectives que n’hi hagi aviat, el Govern presenta davant la premsa un nou pla i ja en portem uns quants. Aquest es diu Responem, i pretén combatre els aranzels imposats per Trump amb un anunci de 1.500 milions d’euros.
Ara bé, d’on sortiran aquests diners? Com amb tants altres plans del govern espanyol, la resposta és senzilla: endeutant-nos. La major part d’aquesta quantitat prové de crèdits que caldrà retornar. En realitat, només 300 milions són recursos nous. La resta són una barreja de naps i cols: préstecs, reassignacions i aportacions a fons perdut, tot embolicat com si fos una inversió pública directa.
Però ja se sap: en política, la imatge val més que la realitat.
Si considerem que el pla es dirigeix a 3.161 empreses, toca una mitjana de 95.000 euros per empresa, una gota d’aigua en un mar d’aranzels que afecten productes per valor de 4.351,4 milions d’euros. Però això tant se val. El que compta és tenir un nou pla per presentar.
Barcelona no es queda enrere. L’alcalde Collboni ha convocat la premsa per anunciar el seu propi pla: Barcelona Impulsa, amb l’ambició de crear 180.000 llocs de treball en 10 anys. És a dir, 18.000 anuals, quan tota la província de Barcelona en va generar 15.733 al llarg de tot el 2024. No s’explica com s’ho faran, però la xifra dona titulars. I si es llegeix una mica més enllà, s’entén que aquests llocs sortiran de només 890 milions, comptant des del 2023 fins al 2027.
Màgia? No. Política.
Una característica comuna a tots aquests plans és l’absència total de debat parlamentari. La nostra no és una democràcia parlamentària, sinó una democràcia mediàtica. El president, o l’alcalde de torn, compareixen davant dels mitjans amb una presentació i quatre xifres. Els mitjans ho publiquen sense gaire comprovació, i la funció queda tancada.
En una democràcia digna, els plans es presentarien al Parlament, es debatrien i s’aprovarien. Aquí, la política s’ha reduït a la publicitat institucional, amb la complicitat d’uns mitjans massa pròxims al poder.
Mentrestant, Sánchez, Illa i Collboni ens entretenen amb els seus plans de fer veure que, mentre el país continua empantanegat. Els aranzels de Trump, la crisi econòmica, o el clima, serveixen de pretext per omplir titulars i buidar continguts.
Què sabem del famós nou sistema de finançament per a Catalunya? Res. Continuem igual que el primer dia: expectatives, però cap concreció.
I del traspàs de Rodalies? Sabem que cada dia empitjora, amb retards, incidències i indignació creixent dels usuaris. Ara hem sabut que la nova empresa no serà de la Generalitat amb participació de Renfe, com s’havia anunciat, sinó just el contrari: de Renfe amb participació de la Generalitat. L’efecte és el mateix: res no canvia.
I l’AP-7? Els col·lapses i accidents són constants, però ningú no n’assumeix la responsabilitat. I de la cita prèvia a l’administració pública, un veritable frau als ciutadans? Cap millora, ni tan sols una proposta concreta.
Aquesta ineficàcia sembla estructural. Recordem la T-Mobilitat, anunciada fa 13 anys com la solució perquè els usuaris paguessin pel quilometratge real en el transport públic. Avui continua aturada, sense data de resolució.
Renfe ajorna indefinidament l’AVE entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc
I ara ens arriba una altra renúncia: Renfe ajorna indefinidament l’AVE entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc. Tot just fa un any se celebrava amb grans somriures la cimera hispanofrancesa amb Macron i Sánchez a Barcelona, amb la firma del Tractat d’Amistat i Cooperació. Avui, tot això serveix per ben poc: Renfe no entrarà a França i la frontera es manté com un mur polític i logístic.
Tampoc se’ns diu que Catalunya és una de les pitjors autonomies en la incorporació de nous fàrmacs als hospitals públics, ni que és de les que té més restriccions a l’atenció primària. Potser és perquè aquí paguem menys impostos? O potser és perquè la gestió és pur maquillatge?
I mentre tot això passa, es publiquen notes de premsa grandiloqüents: el govern espanyol transfereix a la Generalitat la gestió de dues finques forestals, amb un titular que sembla una gesta històrica. Però aquesta competència ja havia estat transferida als anys vuitanta.
Al final, el sistema sembla clar: nosaltres paguem els seus sous, i ells ens ofereixen fum en forma de plans, promeses i titulars. Només durant les campanyes electorals ens tornen a tenir en compte. La resta del temps, la política a Catalunya es fa a cop de titular… i el control democràtic, com els trens de Rodalies, arriba amb retard. O directament no arriba mai.
El sistema sembla clar: nosaltres paguem els seus sous, i ells ens ofereixen fum en forma de plans, promeses i titulars. Només durant les campanyes electorals ens tornen a tenir en compte Share on X
Loading ...
