És molt difícil imaginar Salvador Illa aspirant a la centralitat en la política catalana, i aquest buit polític persisteix. Malgrat els intents de projectar una imatge de moderació i equilibri, els fets parlen per si mateixos i qüestionen la credibilitat d’Illa pel que fa a la seva capacitat per ocupar aquest espai central que tant proclama.
La credibilitat d’Illa en la seva recerca de la centralitat es veu compromesa per decisions polítiques que reflecteixen, en el millor dels casos, importants contradiccions. Recordem que Illa va ser responsable de la llei de l’eutanàsia i de la legalització del suïcidi assistit, mentre que, com a ministre de Sanitat, va acceptar que el Govern negués l’augment pressupostari necessari perquè les cures pal·liatives arribessin a la majoria de la població. Com es pot parlar de centralitat quan es fomenta el suïcidi assistit sense garantir alternatives com les cures pal·liatives? Aquest desequilibri entre les opcions disponibles per a les persones en situacions de gran vulnerabilitat revela una manca de coherència en la seva proposta política.
Tampoc és fàcil creure en la centralitat d’Illa quan el seu suport al Govern de Pedro Sánchez és total i indiscriminat, donant supor a totes les polítiques i errors de l’executiu sense aportar el contrapunt necessari. Polítiques com l’augment de la pressió fiscal, la incapacitat per reduir la desigualtat malgrat els recursos aplicats, i la manca de respostes efectives a problemes estructurals com la crisi de la immigració i l’accés a l’habitatge són exemples clars de la manca de matisos en el posicionament del PSC. Sense un distanciament crític i una proposta diferenciada, el paper del PSC en la política catalana no pot ser el d’un partit central, sinó el d’un simple apèndix del PSOE de Sánchez.
La centralitat també es veu minada per la negativa a modificar la gran pressió fiscal que asfixia els catalans, o, si més no, a deflactar els efectes de la inflació, cosa que multiplica la càrrega recaptatòria sobre els contribuents sense que això es tradueixi en una millora real dels serveis. Ans al contrari, els serveis públics a Catalunya han anat empitjorant progressivament. La manca d’inversió adequada en sanitat, educació i serveis socials reflecteix una política que està molt lluny de tenir el ciutadà al centre de les seves prioritats.
La situació de les famílies a Catalunya és un altre exemple de com el discurs de la centralitat es contradiu amb la realitat. La manca de suport a la natalitat i a les famílies contrasta amb la gran atenció i suport que es brinda a l’avortament. Catalunya lidera el rànquing d’avortaments a Espanya, representant-ne un de cada cinc, una xifra molt superior al pes relatiu de la població catalana en el conjunt del país. I, mentrestant, el suport a les famílies segueix sent gairebé inexistent. A això s’hi suma la recent actuació de la consellera d’Interior de la Generalitat, Núria Parlón, que, a instàncies de l’anterior consellera de Feminismes, Tània Verge, ha amenaçat amb actuar de manera contundent contra petits grups de persones que resen als voltants de clíniques on es practiquen avortaments. Aquest tipus d’intervencions reflecteixen una manca de respecte per les llibertats individuals i una actitud que difícilment es pot considerar “central” o moderada.
D’altra banda, pretendre que la centralitat és compatible amb l’existència d’un tripartit de facto amb Esquerra Republicana i els Comuns és, en el millor dels casos, un exercici de ficció política. Com pot aspirar a la centralitat un partit que depèn de forces clarament ubicades als extrems de l’espectre polític i que no comparteixen una visió comuna del país ni de les seves necessitats? La realitat és que el PSC s’ha convertit en un apèndix del socialisme sanchista, lluny del partit que en el seu dia van liderar figures com Raventós o Obiols, i de la moderació i responsabilitat que va caracteritzar el Partit Socialista durant l’època de Felipe González i Alfonso Guerra.
Aquesta realitat es veu accentuada per la complicitat d’alguns sectors de l’elit catalana, tant política com empresarial, que prefereixen sostenir una ficció de centralitat per continuar sent rellevants o per obtenir algun benefici del poder. Aquest petit univers, que es manté gràcies a la complicitat de mitjans com La Vanguardia i TV3, busca projectar la imatge d’una Catalunya que segueix sent important i que té una política moderada, quan la realitat és ben diferent. És una manera de mantenir-se a prop del poder, pensant que “qui a bon arbre s’arramba … potser millorarà el seu compte de resultats”.
En resum, Salvador Illa i el PSC no representen avui la centralitat en la política catalana. No hi ha propostes innovadores, ni una visió crítica respecte al Govern de Sánchez, ni una voluntat real de confrontar els problemes que afecten els catalans. Sense un distanciament clar de les polítiques del PSOE i sense una proposta coherent que tingui com a centre el benestar concret i real dels ciutadans, el PSC difícilment podrà aspirar a ocupar aquest espai de centralitat que tant proclama. La moderació no és només una qüestió de discurs, sinó de fets, i avui dia, els fets mostren un PSC que està molt lluny de representar l’equilibri i la responsabilitat que els catalans necessiten.
Loading ...
