Les protestes reprengueren el passat 12 de juny, quan el parlament de la regió administrativa especial de Hong Kong havia de debatre una llei que permetria l’extradició de criminals a la Xina continental. Amb el beneplàcit de l’executiu regional, tot semblava llest per aprovar la legislació, que obria la porta a la transferència de ciutadans de Hong Kong a instàncies policials de Pequín.
Sectors de la societat civil de l’ex-colònia britànica portaven mesos protestant contra la llei. A l’abril passat, entorn 130.000 persones es manifestaren als carrers. A començaments de juny, més d’un milió de manifestants, segons les xifres dels organitzadors, protestaren de nou.
Però la gota que feu vesar el vas fou probablement l’aparició per sorpresa el dia 12 de juny de milers de policies antiavalots que reprimiren violentament les protestes, causant almenys 80 ferits. Molts d’aquests foren detinguts als hospitals als que els havien portar per curar-se.
El 16 de juny, es calcula que foren dos milions de persones les que prengueren els carrers en senyal de rebuig. Fou una demostració de força que les autoritats de Pequín i els seus acòlits de Hong Kong no s’esperaven. Carrie Lam, la màxima dirigent de l’illa, prometé que revisaria diversos punts del text, però renuncià a donar la llei per morta.
El 1 de juliol, milers de manifestants exasperats prengueren a l’assalt el parlament de l’illa, trencant finestres i causant danys a la façana principal. Varies persones enarboraren inclús la bandera colonial britànica de Hong Kong i pintaren de negre l’escut de la regió administrativa especial xinesa.
Els joves manifestants temen que la llei marqui un punt de inflexió en el règim especial que governa la illa des de la retirada dels anglesos al 1997. En Alex, un jove enginyer de Hong Kong, pensa que la llei d’extradició es dirigeix específicament “contra tota la generació jove”.
A pesar de que Hong Kong no es regeix de forma veritablement democràtica, l’acord entre el Regne Unit i la Xina estableix un règim especial fins al 2047 que implica molts més drets civils (d’expressió, de reunió pública, de premsa) i polítics (presentar-se candidat) que la Xina continental. Els joves temen particularment la data que marcarà el 50è aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina, que consideren com la fi definitiva d’aquestes llibertats.
No es pot dir que els joves hongkonguesos vagin molt errats: des del 1997, Pequín pressiona constantment per estendre els seus poders sobre el territori autònom. Al 2003, les protestes massives permeteren aturar un controvertit projecte de llei de seguretat nacional. Al 2012, Pequín imposà cursos “patriòtics i morals”, i al 2014, el govern xinès refusà les peticions de Hong Kong d’establir el sufragi universal a l’illa. Milers de joves manifestants dugueren llavors a terme protestes assegudes brandant paraigües per defensar-se dels esprais antiavalots policials.
Pequín ha dut a terme des de llavors una política de marginalització mediàtica i política de les figures de l’oposició, i especialment dels joves. També ha intentat frenar la qüestió de la independència total de Hong Kong, que ha anat guanyant adeptes els darrers anys.
Al 2016, diversos polítics electes propers a les reivindicacions de independència foren privats del seu escó a la cambra regional (la meitat de la qual s’escull per sufragi ciutadà) per les seves posicions. Al 2018, Pequín prohibí el Partit Nacional de Hong Kong pel seu programa separatista. Molts dels seus dirigents, així com dels detinguts, tenen menys de 40 anys. Els joves hongkonguesos tenen clar que es juguen el seu futur i el dels seus fills.
