La sentència del Suprem, fins que el Tribunal de Justícia de la UE la revisi, i pot passar temps, crea importants problemes al govern Sánchez i encara més a ERC, perquè significa la demolició de l’estranya estratègia d’aquest partit que, d’una banda, juga a ser Esquerra en la política espanyola i, d’una altra, vol mantenir, almenys verbalment, la bandera de l’independentisme.
Si aquesta segona part és certa, ara ja no té excusa i pot posar-se fàcilment d’acord amb tots els altres que han predicat que “ho tornaríem a fer”.
Ara amb la sentència del Tribunal Suprem a la mà, és fàcil repetir des de les institucions l’intent d’independència i, a diferència de l’anterior vegada, no embeinar-se-la transcorreguts 2 segons, perquè el TS amb una dura advertència assenyala que els processos independentistes que no vagin acompanyats d’actes de violència o intimidació es poden produir amb la més gran de les impunitats.
Això òbviament és una bufetada forta a Sánchez pocs mesos abans de les eleccions municipals i autonòmiques, però al mateix temps també significa una invitació clara a tornar-ho a fer, naturalment si un vol de veritat la independència.
Però, de què serviria? Posem-nos en la ment d’una estratègia independentista.
Serviria per mantenir en primera plana de la UE la reivindicació independentista de Catalunya i permetria abordar molts aspectes formals en aquest sentit. Només es tracta que no hi hagi violència, que mai ha estat volguda, i evitar curosament tota intimidació. I l’acció et surt “gratis” total.
És una forma de renovar l’entusiasme a les minvades rengles i fins i tot d’interessar persones que estan més o menys llunyanes, però que per raons d’altra mena refusen la situació actual. Aquests actes d’independència inicialment simbòlics podrien tenir una força important d’arrossegament. Han buidat el camp perquè JxCat, si conserva un mínim de lucidesa i coherència, pugui definir una línia que sigui quelcom més que el verbalisme actual.
Naturalment, això xoca de ple amb l‘estratègia de Trias per a les municipals i, per tant, és un horitzó que previsiblement es produiria després de les mateixes… si és que s’acaba de produir. Perquè és del tot evident que ERC no està disposada a emprendre aquest camí, perquè la seva opció és simplement ser això, ERC. Sense independència.
Però aquesta vocació, que es tradueix en l’aliança de ferro amb Sánchez al Congrés a Madrid, xoca amb la lògica descrita i sobretot amb el que passarà amb el precedent de la sentència del TS amb les desenes i desenes de judicis pendents, que afecten membres del procés, en els que també estan implicats militants d’ERC.
Tot això passa perquè aquest partit ha renunciat a un dels seus objectius que deia que eren necessaris: l’amnistia. S’ha conformat i ha retirat de la taula aquesta reivindicació, i l’ha substituït per un procel·lós camí de retocs i rebaixes judicials que ara l’han portat a quedar contra la paret i penjat de la brotxa sense escala. Si no hagués acceptat aquest camí i hagués mantingut la reivindicació de l’amnistia, segurament hagués forçat també al govern de Sánchez a fer passos semblants als que ha fet. Però ara no es trobaria en el cul-de-sac.
En realitat ERC, si vol mantenir-se en la línia que defensa, de govern d’entesa amb l’esquerra espanyola, necessàriament ha de renunciar a la via independentista i ha de fer-ho amb claredat no a força d’intentar ocultar-la amb els fets i excitar-la amb el discurs. Si això no ho fa, les seves contradiccions polítiques acabaran sent insuperables i la condemnaran a la derrota electoral ,que li arribarà més aviat que tard, perquè, d’altra banda, si bé disposa de molts diners per gastar, no té una capacitat de gestió a l’alçada dels recursos i, sobretot, no ho oblidem, és un partit que pretén governar amb el 10% dels vots de l’electorat.