Hi pot haver una societat sense tradició

Hi pot haver una societat sense tradició i, en tot cas, quina és la nostra?

El destacat historiador britànic i professor a Harvard, Christopher Dawson, a la seva obra probablement més important, Dinàmica de la història universal (1961; 205), sosté la tesi que l’essència de la història no cal buscar-la en els fets, sinó en les tradicions perquè el fet pur en ell mateix no és històric. Només adquireix aquesta característica quan es pot relacionar amb una tradició social que permeti, doncs, analitzar-ho com a part d’un tot orgànic. Perquè, sosté Dawson, la cultura forma una unitat orgànica amb les seves pròpies tradicions socials i els seus propis ideals espirituals. No és possible separar el fet de la cultura, i aquesta té com a fonament la tradició i un determinat substrat espiritual.

La tradició fa la història d’un país. Agafem l’exemple de la Xina emergent. El seu present és fruit de dues tradicions. Una, recent, perquè es va iniciar fa un segle amb la fundació del Partit Comunista Xinès. L’altra, molt més determinant i tan antiga com el segle VI abans de Crist, és la del confucionisme, una filosofia política més que una religió, que posa l’èmfasi en l’ètica i la virtut individual per assolir una societat i govern estables. El seu equivalent més complet seria el nostre relegat Aristòtil. La seva importància rau en la substitució creixent de la cultura marxista del PCCH per les concepcions neoconfucianes. És només un exemple dels molts possibles.

Les desarticulades societats de les illes de la Polinèsia o dels pobles indígenes d’Amèrica són un exemple en sentit oposat. Les seves societats han deixat d’existir perquè la tradició que els vinculava ha perdut significat. Polònia, un exemple més proper, mostra, per contra, com l’adversitat extrema no aconsegueix destruir un poble que manté la cohesió de la seva tradició. Va desaparèixer com a estat quan va ser trossejada per la Rússia tsarista, Prússia i Àustria, entre 1772 i 1795, i fins a 1918 no va recuperar la seva independència. Tres dècades després va ser tràgicament ocupada, destruïda i partida en dos per l’Alemanya nazi i la Rússia soviètica. El factor que li va permetre superar totes aquestes proves adverses i recuperar-se com l’estat puixant que és avui, va ser la tradició que va mantenir unida la societat i les famílies.

Però, què és la tradició?

No hi pot haver una societat sense tradició, perquè la seva desarticulació interna seria tan extraordinària que deixaria d’existir. Però, en què consisteix aquesta condició tan important per als pobles i la història?

La tradició expressa els acords fonamentals que construeix una comunitat determinada, sobre els quals s’assenten els seus vincles, i que dóna sentit a la seva vida en comú i a la dels individus i famílies que la componen, i que es transmet d’una generació a una altra. En contra del que alguns creuen, confonent tradició i costum, aquella no és estàtica ni està anquilosada, perquè quan això succeeix acostuma a perdre tot el seu significat, i amb ell la seva capacitat cohesionadora.

Alasdair MacIntyre , filòsof escocès assentat als Estats Units, assenyala que la tradició es desenvolupa mitjançant dos tipus de conflictes:

• Un, intern, entre els membres de la pròpia tradició quant a la manera d’interpretar-la. És una cosa que veiem i que és a l’ordre del dia, per exemple, a l’Església catòlica. Però atenció, perquè aquest debat intern no ha de conduir a alterar la naturalesa primigènia dels acords fonamentals, sinó que senzillament els ha d’adaptar, encara que diferenciar adaptació d’alteració no és tan fàcil.
• – L’altre conflicte es desenvolupa amb les altres tradicions que hi competeixen. Un cop més, l’exemple religiós permet resumir la idea: és el que va passar entre la reforma protestant i la contrareforma catòlica.

Les tres tradicions d’Europa

Molts de nosaltres, la gran majoria, hem viscut en una societat, la del nostre país i la del context europeu, on coexistien competitivament tres tradicions. Es tracta del cristianisme, la Il·lustració i, el seu fill central, el Liberalisme. Una quarta tradició, el Marxisme, amb prou feines va arribar a quallar. Sorgit com a reacció al capitalisme fruit de la modernitat, va aconseguir un gran desenvolupament, però va col·lapsar molt aviat.

El cristianisme, que ha configurat de manera decisiva Europa, Occident i gran part del món, segueix ben vigent, però ja no conforma la tradició Europea. Domini: una nova història del cristianisme, de l’historiador Tom Holland, té la virtut de mostrar com, malgrat tot, aquesta concepció religiosa i cultural embebeix encara la nostra societat i part dels nostres comportaments.

La Il·lustració és una especificitat Occidental i sorgeix de la matriu cristiana, com mostra un altre historiador, Dale K. Van Kley amb Els Orígens religiosos de la revolució francesa. I d’aquesta sorgeix el Liberalisme com a derivada principal que guanya hegemonia amb les revolucions liberals del 1820, 1830 i 1848.

Però la Il·lustració, que pretenia construir una societat millor sota el predomini de la raó instrumental i l’expulsió de la raó objectiva de l’ordre moral i polític, va fracassar i ha estat devorada per l’emotivisme que concep els judicis de valor i, més específicament, els judicis morals només com una expressió de sentiments i preferències. El resultat d’aquesta combinació de sentiment i preferència, com la pauta moral fonamental, determina, com veiem, una societat fragmentada en noves “tribus” guiades per la preferència i atomitzada per individus cada cop més aïllats.

Teòricament, vivim en democràcies liberals, però això és cada vegada més irreal, com explicava al meu anterior bloc Per què Espanya no és un Estat Liberal. Vivim en estats ideològics i policials amb característiques liberals, que no és el mateix on l’estat de dret es va transformant en un estat de lleis.

Una sola referència addicional d’índole econòmica: com hi pot haver una societat liberal, quan la despesa pública, l’estat, significa el 50% del PIB? És una entelèquia. La qüestió segueix dreta: diluïda o perduda del tot la importància de les tres tradicions que han donat forma i cohesionat la nostra societat i els actes humans, què ens queda com a tradició? La pot forjar l’emotivisme, que és tot allò oposat a l’existència d’un cos d’acords fonamentals? Seran els seus fills del feminisme i de les identitats de gènere la nova tradició? I si, com és el més probable, no arriben a ser-ho, què ens passarà com a individus i societat? I si hi arriben, com serà la societat que en surti? Aquest és el repte vital que hem de fer front.