Quan Pedro Sánchez abandoni el govern —sigui en unes eleccions anticipades o el 2027— el que deixarà serà una herència econòmica molt perillosa, al llindar del desastre i, en alguns aspectes, ja sobrepassant-lo.
Les lectures dels diagnòstics econòmics formulats al llarg dels darrers mesos, més enllà de la retòrica governamental o de l’oposició, coincideixen a assenyalar amb rotunditat un conjunt de problemes que, analitzats un a un, ja serien greus. En conjunt, el panorama és devastador. Quines són aquestes qüestions? Res de nou sota el sol, més enllà d’inventariar-les de manera sistemàtica:
1- La natalitat
És l’obvietat més desatesa. Espanya combina una de les taxes de fecunditat més baixes del món (1,2 fills per dona el 2023) amb un envelliment accelerat de la població: comença a jubilar-se la generació més nombrosa, la del baby-boom. El govern i l’oposició mostren una indiferència incomprensible davant un problema tan destructiu. Pensar que la immigració ho resoldrà és una il·lusió:
- El capital humà i la productivitat inicial dels immigrants solen ser inferiors als dels autòctons.
- A mitjà termini, no és clar que Espanya segueixi sent un pol d’atracció migratòria.
- En cas que ho fos, el volum necessari provocaria un veritable procés de substitució demogràfica.
El conflicte social, ja perceptible en algunes zones, quedaria servit.
2- La productivitat
És el coll d’ampolla que ens asfixia. Des de 2019 el PIB ha crescut un 8%, però la població ho ha fet un 8,3%. Això significa que el PIB per habitant ha caigut, i és aquest indicador el que mesura el benestar real. El 2006, la renda per càpita espanyola era un 5% superior a la mitjana de la UE; avui és només el 91,5% d’aquesta. En 20 anys hem perdut 13,5 punts, a raó d’un mig punt per any. Sense millora de la productivitat no hi haurà millora salarial ni de renda.
3- L’atur crònic
S’han creat molts llocs de treball, cert, però l’atur es manté en el 10%, quan a la UE voreja el 6%. El 80% dels nous llocs els han ocupat immigrants, de manera que la bossa d’aturats autòctons segueix essent desproporcionada. No es preveu baixar del 8% en la pròxima dècada. La plena ocupació —entorn del 4%— és, de moment, una quimera.
4- L’esforç i la falca fiscal
El govern presenta Espanya com un país de baixa pressió fiscal. Però l’esforç fiscal (el que sacrifiquem del nostre salari per impostos i cotitzacions) està per sobre de la mitjana europea. Un treballador espanyol destina uns 180 dies l’any només a pagar impostos. Mig any de vida en mans de l’Estat: una rèplica contemporània del delme medieval.
5- Els fons europeus Next Generation: l’oportunitat perduda
Havien de ser l’equivalent al pla Marshall per a la postguerra. Però han fracassat: ni capacitat d’execució, ni reformes compromeses, ni transformació estructural. La inversió pública ha estat baixa i l’efecte d’arrossegament sobre la privada, escàs. Una dada il·lustra el fracàs: les empreses espanyoles mantenen una rendibilitat inferior a les franceses, italianes o alemanyes.
6- La política com a gran problema
La qualitat institucional espanyola i catalana ha decaigut. El funcionament del govern, del Parlament, de l’administració i de la justícia mostra signes de degradació. Les enquestes ja situen la política entre els principals problemes del país, fins i tot per damunt de l’habitatge. La regeneració sembla difícil des d’uns partits immersos en una cursa cap a l’abisme.
7- L’habitatge
Fa set anys era un problema incipient. Avui és un càncer amb metàstasi econòmica i social. Els preus han crescut més d’un 40% a les grans ciutats durant el mandat de Sánchez. Les promeses incomplertes multipliquen la desconfiança i condemnen dues generacions a viure traumatitzades. Una veritable revolució en matèria d’habitatge és imprescindible, però no es veu qui la pugui liderar.
8- Les pensions
El gran forat negre. El sistema ja no s’autofinança: prop d’un terç de la despesa es cobreix amb transferències de l’Estat, que s’endeuta per fer-ho. El deute públic frega el 110% del PIB i creix any rere any. La càrrega recau sobre els joves, que hauran d’assumir un esforç fiscal insostenible.
9- La pobresa extrema: la gent que viu al carrer
Cada cop més persones viuen al carrer, especialment a les grans ciutats. És la forma més radical de pobresa, però el govern estatal i els autonòmics la tracten com un assumpte menor. Cap societat digna pot permetre aquesta situació.
10- L’alimentació
L’IPC general va pujar un 2,7% el 2024, però els aliments frescos ho van fer prop d’un 8%. L’efecte combinat de l’encariment i de l’IVA penalitza sobretot les rendes baixes. Cada vegada més famílies es veuen obligades a una dieta desequilibrada i nutricionalment pobra.
11- Les infraestructures
Autovies, carreteres i ferrocarrils pateixen per manca de manteniment i per un increment brutal de la demanda, fruit del turisme massiu i de l’arribada de més treballadors immigrants. El col·lapse és visible en rodalies i autopistes.
12- El col·lapse de l’administració pública
El símbol és la trampa de la cita prèvia. No es pot absorbir un creixement poblacional sobtat sense reforçar proporcionalment els serveis públics. Sanitat i educació són els grans damnificats: la qualitat es deteriora a ulls veients.
El deute públic supera el 110% del PIB i els joves pagaran la factura. #Pensions #Fiscalitat Share on X
