Evidentment, els diputats són bàsics per configurar el nou govern, però sense tenir en compte les grans pèrdues de vot que s’han enregistrat es pot produir un miratge de pèssimes conseqüències.
El PSC s’ha recuperat de bona part de la destrossa inflingida per la crispació independentista. No és el partit del 2006, quan encara assolia els 800.000 vots i encara menys l’anterior, però ha aglutinat 641.000 vots, 35.000 més dels que va assolir en les eleccions precedents i, per tant, ha superat amb èxit la davallada abstencionista.
Vox és el gran triomfador. Ha obtingut pràcticament del no-res 213.000 vots. Ha superat al PP i a Cs i és la quarta força política al Parlament, si bé que a gran distància de la tercera, JxCat.
Per observar el resultat amb propietat és necessari considerar el moviment que hi ha hagut dins dels blocs, donat que aquests encara avui configuren barreres que només una minoria supera.
Aquestes eleccions, junt amb l’escandalera i el batibull, han continuat centrades en l’eix identitari: la bandera independentista, per una banda, i la bandera de l’aixopluc per defensar-se de l’independentisme, per una altra.
Aquest últim paper el va fer Arrimades amb brillantor en les anteriors eleccions, que han donat pas a una desfeta històrica, perquè Cs ha passat de 36 escons, primera força, a només 6. El seu resultat no l’ha aconseguit superar Illa, que s’ha quedat amb 33 escons, i en tot cas és un advertiment de com resulta d’evaporable el vot que busca refugi davant l’independentisme.
Una vegada més ha guanyat l’independentisme, arribant aquest cop al 51% dels vots (El 47,8% el 2015, el 47,5% el 2017), però aquest resultat resulta migrat donada l’elevada abstenció que fa que realment només expressi l’opinió de poc més d’una quarta part de l’electorat.
És una nova ocasió perduda, perquè si ara no han aconseguit superar a bastament el 50%, no ho aconseguiran mai, perquè en aquesta ocasió es tractava, no de la sempre difícil tasca d’atreure nou electorat, sinó d’aconseguir que els fidels et votessin. I no ha estat així. El bloc independentista, ERC, JxCat i CUP, ha perdut 700.000 vots en relació amb les anteriors eleccions, els que van dels actuals 1,3 i escaig de milions al poc més de 2 milions dels anteriors comicis.
Al final, el PDeCAT i el PNC gairebé no han tingut impacte, si bé el PDeCat amb els seus 76.000 escassos vots, segurament ha impedit que JxCat passés per davant d’ERC. Aquestes dues formacions sumades amb els 4.500 vots dels PNC, només afegeixen 80.000 vots que caldria descomptar d’aquella pèrdua de 700.000. El resultat del PNC ha estat desolador, malgrat les perspectives inicials i el presumpte lideratge de Marta Pascal, que no s’ha fet evident. Tant és així que el FNC ha tret un millor resultat, encara que dins la marginalitat, 5.000 vots.
El bloc governamental de Madrid i Barcelona, socialistes i comuns, malgrat la victòria dels primers, han perdut 100.000 vots, passant de 932.000 a 832.000, a causa de la greu davallada dels comuns que només han assolit 191.000 vots, confirmant així el continu decreixement d’Iglesias i els seus aliats, que ja va començar a Galícia i al País Basc. De fet avui aquesta força es manté a Catalunya per la seva base a l’Ajuntament de Barcelona. D’aquí que la pròxima batalla municipal per validar o fer fora a Ada Colau tindrà una rellevància política excepcional per la seva forta repercussió en l’àmbit català i espanyol.
El bloc format per CS, PP i Vox, el que podríem qualificar de l’opció espanyola, que es manté sempre fora del gran espai del catalanisme, ha sofert una destrucció extraordinària, que és, però en gran manera aparent perquè hi juguen molt els vots prestats que va treure Cs en les anteriors eleccions, 1.290.000, dels quals la immensa majoria, 1.100.000, corresponien a Cs, per només 475.000 ara pel conjunt del bloc, tenint com a primera força Vox amb 213.000. Populars i Cs es converteixen en forces residuals, pur testimoni. I aquest fet comportarà una crisi a escala espanyola, o almenys un seriós replantejament que també els hauria de dur a reconsiderar si aquesta centredreta té alguna cosa a fer a Catalunya, mentre es mantingui fora d’algunes coordenades bàsiques del catalanisme que ho impregna tot. El mirall de Vox és equívoc, perquè els 213.000 vots, que no són poca cosa, no són suficients perquè representi el camí de la resignificació dels partits de centredreta espanyols.
Tots els blocs han perdut electors cap a l’abstenció, i els guanyadors socialistes i Vox, només n’han recuperat una mínima part de la gent que ha preferit quedar-se a casa.
El resultat final enforteix Sánchez, afebleix Iglesias i Colau. Situa en un primer pla la necessitat de diàleg, reforça que no hi ha vida política fora de l’àmbit del catalanisme i que va des de la independència a l’autonomia, i posa de relleu d’una manera molt crua el refús i emprenyament dels ciutadans amb els partits polítics.
Ara la qüestió és formar govern i la lògica indica que possiblement es repetirà l’opció independentista. Encara que necessita sempre el vot de la CUP, que pot crear crisi en qualsevol moment. És clar que també es podria produir un tripartit, però aquest és un fet difícil d’assumir per a ERC. En tot cas, d’aquí al 24 de març, data límit per constituir govern, tindrem la resposta. La primera, perquè la prova de foc de veritat vindrà a l’hora d’aprovar els pressupostos.
Loading ...
