Entre el 22 i el 24 d’agost tindrà lloc la quinzena cimera anual del grup conegut com a “BRICS”, conformat pel Brasil, Rússia, Índia, la Xina i Sud-àfrica.
Deixant de banda l’absència física de Vladímir Putin a causa de l’ordre d’arrest emesa pel Tribunal Penal Internacional que obligaria a la nació amfitriona (i membre d’aquest organisme de justícia), Sud-àfrica, a detenir-lo, l’esdeveniment és una bona ocasió per analitzar aquest estrany agrupament, el seu paper i perspectives de futur.
Per començar, cal precisar que com recull el periodista especialitzat en comerç internacional Alan Beattie al Financial Times, el propi terme “BRIC” és una invenció occidental, i més particularment de la banca nord-americana Goldman Sachs el 2001 (la “S” de Sud-àfrica s’incorporà més tard al concepte).
No fou fins al 2009 que tingué lloc la primera cimera del BRICS, i des de llavors els seus líders han mantingut la cita a la seva agenda anual, ja que s’ha celebrat una nova trobada al més alt nivell cada any. Sud-àfrica s’hi incorporà formalment el 2011.
Què té en comú el grup BRICS?
A primera vista, els integrants del BRICS semblen constituir l’avantguarda dels països emergents, reunint economies amb un potencial de creixement particularment elevat i que coincideixen a més en una certa voluntat política de distanciament respecte Occident.
Però observats de prop, s’arriba ràpidament a la conclusió que en termes econòmics ben poca cosa tenen en comú.
Als anys noranta, Rússia es trobava immersa en el caos polític postsoviètic i en la catàstrofe econòmica d’un procés de liberalització terriblement executat. Al seu torn, Brasil tractava d’estabilitzar la seva moneda després de la “Dècada perduda” que assolà Iberoamèrica durant la dècada dels vuitanta. L’Índia, amb una economia fortament intervinguda, tampoc es trobava en una situació envejable i sortia d’una crisi canviària entre el 1990 i el 1991.
Només la Xina, impulsada per les reformes de Deng Xiaoping dels vuitanta, estava assentant les bases del que més tard esdevindria el seu miracle econòmic.
Tots aquests països sí que tenen en comú que es beneficiaren durant la dècada dels 2000 del boom de la globalització i de les matèries primeres.
La Xina aconseguí anar més enllà i acostar-se als nivells de renda occidentals gràcies als seus progressos tecnològics i esdevenir una economia basada en el coneixement.
Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica, en canvi, no aprofitaren la bonança econòmica per a transformar el seu creixement i fer-lo veritablement sostenible.
Avui, Sud-àfrica sembla més abocada a la decadència que al desenvolupament econòmic, Rússia i Brasil mostren un creixement econòmic vacil·lant i només Índia està prenent velocitat, però encara es troba a anys llum de la Xina.
Cap a un club de fans de la Xina?
Des de l’emergència formal del BRICS, la Xina no ha fet més que créixer distanciant-se dels altres membres, fins al punt de rivalitzar de tu a tu amb els Estats Units en l’àmbit econòmic i plantejar-se com una alternativa política al liberalisme occidental.
Mentre, Brasil (inclús sota Lula da Silva, admirador confés d’Hugo Chávez) i Sud-àfrica mantenen interessos econòmics massa importants per allunyar-se d’Europa i els Estats Units.
El cas de l’Índia és encara més extrem perquè forma part de la iniciativa militar “diàleg quadrilateral per la seguretat”, liderada pels Estats Units en l’indo-pacífic, juntament amb el Japó i Austràlia.
Quan la Xina insinuà expandir el grup BRICS a altres països, Brasil i Índia semblaren no haver entès la proposta. I és que fer-hi entrar nous països, particularment si aquests estan financerament compromesos amb la Xina, implica el risc de convertir el grup en un club de seguidors de Pequín més que no pas els líders del món emergent.
En l’actual context de competència entre els Estats Units i la Xina, l’interès de Pequín en alinear políticament els seus socis és evident. Però a pesar dels vincles de dependència que particularment Brasil i Sud-àfrica hagin pogut contraure amb la Xina per les vies de l’endeutament i les inversions, és previsible que els membres del BRICS intentin aferrar-se a la seva tradicional política de no-alineament.
En definitiva, el grup BRICS d’avui és sobretot un grup de pressió que es defineix per la seva llibertat (alguns dirien oposició) envers Occident i el seu model polític i social. Però disten molt d’esdevenir una veritable alternativa global i de liderar el món en vies de desenvolupament.
A primera vista, els integrants del BRICS semblen constituir l’avantguarda dels països emergents. Però més enllà de la distància que prenen amb Europa i els Estats Units, poca cosa els uneix Share on X
Loading ...
