El primer govern de coalició de la democràcia espanyola podria comportar canvis importants en eixos rectors de la política exterior del país. Aquests es podrien deure particularment a la pressió dels socis d’extrema esquerra de Pedro Sánchez.
Almenys així ho indiquen les primeres setmanes del govern PSOE-Podemos, durant les quals ja s’ha produït un enrenou internacional sobre Veneçuela.
En efecte, el president del govern Pedro Sánchez ja no parla de Juan Guaidó com a president interí encarregat de convocar noves eleccions.
Guaidó fou rebut recentment per diversos caps d’estat i de govern europeus, però quan tocava el torn del president espanyol, aquest hi envià la nova ministra d’exteriors, Arancha González Laya. Res a veure amb la pressa de Sánchez fa tot just un any per reconèixer Guaidó com a president de Veneçuela.
Aquest canvi de to se suma a l’estrany episodi protagonitzat per la vicepresidenta de Nicolas Maduro, Delcy Rodríguez, i el ministre de transports espanyol i número dos del PSOE José Luís Ábalos a l’aeroport de Barajas a finals de gener.
Amb aquestes maniobres, el govern de Sánchez desconcerta els seus aliats europeus i nord-americans, perd credibilitat i es retira d’una de les escassíssimes situacions de política internacional en que Espanya podria jugar un paper rellevant.
Un altre àmbit de desconcert és la política europea. Sembla ser que Podemos podria estar al darrere també de la renúncia d’Espanya a esdevenir el tercer soci del tradicional eix franco-alemany, en un moment particularment favorable, en que el Regne Unit surt definitivament de la Unió i Itàlia segueix immersa en la inestabilitat.
Fonts diplomàtiques han justificat la decisió afirmant que la idea d’un nou «directori» europeu està antiquada, i que més que un nou motor, format pels països més poderosos, la política europea es basa cada cop més en un joc d’aliançes variables, on els estats membres fan i desfan associacions amb altres països en funció d’interessos puntuals.
L’ombra de Podemos es deixa però entreveure en aquest canvi de rumb, així com en la decisió del govern de no sumar-se a la pressió d’Alemanya, França, Itàlia i Polònia davant la Comissió Europea perquè rebaixi les restriccions a les fussions empresarials entre grups europeus.
D’altra banda, Espanya ha insistit als socis europeus en el seu compromís per aprofundir la unió política i econòmica. Una declaració que les cancelleries europees han celebrat, desitjoses de poder tenir un interlocutor estable a Madrid després de dos anys marcats per la interinitat i dues convocatòries electorals.
Finalment, està encara per veure com el govern de coalició afectarà les relacions amb els Estats Units, país pel qual els dirigents de Podemos no senten cap simpatia. De moment, el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol intenta condicionar l’aprofundiment de la cooperació militar entre els dos països a la fi de la guerra comercial.
En efecte, la Casa Blanca decidí imposar un aranzel del 25% a determinats productes agrícoles espanyols com el vi i formatge en represàlia per les subvencions al consorci europeu Airbus.
