En plena crisi el govern espanyol neda en l’abundància. Ara rebrà 12.000 milions més dels fons Next Generation, ja seran 31.000 milions, una xifra realment astronòmica, els que haurà ingressat el govern. A aquella magnitud cal afegir-hi els fons europeus ordinaris, que continuen funcionant, però que ja els hem oblidat donada la pluja de diners extres que està arribant. A més hi ha els ingressos extres que la inflació genera en la recaptació de l’IVA i l’IRPF. El fenomen inflacionari detreu renda de les persones, famílies i empreses, i traspassa una part d’aquesta renda a les arques de l’Estat. En aquest sentit, les ajudes que ve aplicant el govern només són una part d’aquest excés recaptatori que gaudeix per sobre del que serien unes condicions normals d’una inflació situada al voltant del 2%.
El problema és que ni les mesures controlaran la inflació a criteri de la immensa majoria d’economistes que s’han pronunciat, ni en comptades excepcions, com la rebaixa en el transport públic, representaran un ajut significatiu per a les rendes inferiors. Però és que, a més, cal recordar que aquell descompte sobre el transport no es produirà fins al mes de setembre i, per tant, només tindrà vigència durant 4 mesos fins a final d’any.
En aquest escenari a més s’està produint un deteriorament creixent de les classes mitjanes. Quan Sánchez reivindica la seva defensa davant del poder econòmic, fa una afirmació que no es correspon ni de lluny amb la realitat. Primer perquè no dedica cap recurs a les classes mitjanes, ni té en compte el grup de població sempre més castigat: el de les famílies amb fills, que veuen com a més d’estar sempre a la cua d’Europa en suport econòmic, ara a sobre pateixen multiplicat pels seus membres l’efecte de la inflació.
Quan Sánchez afirma que s’enfronta al poder econòmic cal recordar que tal afirmació fins ara és una entelèquia, perquè el seu comportament polític és més aviat tot el contrari. La idea que “ens volen fer caure” forma part del nou relat construït pels alquimistes de la Moncloa després de la gran derrota en les eleccions andaluses.
Si observem els fets constatarem que el president del govern no ha pres fins ara cap mesura que signifiqui rascar la butxaca del que ell diu “el poder econòmic”. Recordem: la rebaixa que es va produir al rebut de la llum i que va donar lloc al dèficit de tarifa es va acabar traduint en un increment que paguem tots en el nostre rebut per afrontar aquell dèficit. Quan es va produir l’ampliació de l’autopista AP-7, la que ara ha quedat col·lapsada a Catalunya, es va fer a través de pagament per part dels mateixos contribuents. Al final van ser 1.000 milions d’euros que van sortir de les nostres butxaques. Quan ara s’ha aplicat la famosa contenció del preu del gas en el càlcul del preu de l’electricitat, ha passat el mateix. Per una banda, es posa un topall al preu del gas i per una altra la diferència d’aquest amb el preu real la paguem els usuaris.
Res en la pràctica dels socialistes (Podemos inclòs) fa pensar que ara s’alci com un nou Robin Hood que “roba” als rics per distribuir-ho entre els pobres. El fet que el nou impost sobre les elèctriques el posposi fins a l’inici de l’any que ve i el tramiti com a llei (procediment que sempre és més garantista) significa que difícilment abans del segon semestre de l’any que ve aquesta llei estarà en vigor. Es fa difícil de creure que aleshores s’aplicarà amb efectes retroactius de l’excedent de beneficis que hagin pogut obtenir enguany, al marge que aquest “excedent” té unes notables dificultats per ser determinat sense obrir una gran polèmica.
Si ens atenim a la tradició dels governs, el que pot passar és que el que treguin amb una mà d’aquestes empreses s’apliqui als nostres rebuts per una altra. Només cal recordar per exemple l’escandalós cas de la perforació de Castor davant les nostres costes i el seu necessari ulterior tancament que ha donat lloc a una indemnització que encara estem pagant. En realitat, és sempre una temptació demagògica dir que li cobres 1.000 milions més a les grans empreses per a després per la porta del darrere recuperar-los a base de què carregui a cada ciutadà o a cada usuari 10 euros més cada mes, perquè això no ocasiona cap revolta i perquè de mica en mica s’omple la pica.
