Sánchez i els seus ministres anomenen contínuament els seus èxits, cosa ben normal, i ho fan a força d’explicar el molt que estan gastant i també de les lleis que han fet i fan. Cal dir que aquesta forma de procedir és molt enganyosa perquè no reflecteix per a res l’eficiència ni l’eficàcia del govern que és en definitiva el que importa. Perquè, com deia Newton Friedman: “un dels grans errors és jutjar les polítiques i el programes per les seves intencions i no pels seus resultats”.
El que necessitem saber és precisament això, els resultats de les lleis i els diners que gasten. I no ens ho expliquen. Per no saber ni tan sols coneixem l’eficiència de les nostres administracions. És a dir, quan el ministeri corresponent dedica 100 milions a assistència social, aquesta xifra, en quina part es transforma en beneficis finals per als ciutadans i quina en salaris dels funcionaris, compra de béns i serveis, contractes de prestació de serveis a tercers, etc.?
Hi ha un segon capítol en tot això que és el de les lleis. La quantitat de lleis no vol dir gaire cosa, i la seva constitucionalitat tampoc, perquè és una obligació inexorable que sovint s’han passat pel forro. El que compta de les lleis és el seu resultat i també el cost de la seva aplicació. I això tampoc es du a terme. El Congrés dels Diputats hauria de tenir una oficina independent dedicada a aquesta tasca. Però, evidentment, com els que la dirigeixen són uns simples subalterns del poder executiu no tenen gens d’interès que s’estableixi aquest sistema de control.
Mentrestant les grans ineficàcies perduren, no es resolen i es gasten molts diners en el seu nom. Constatem-ho:
La renda per capità real dels ciutadans d’aquest país és pràcticament la mateixa que el 2008. Fa una dècada i mitja que perdura i ens converteix en els últims d’Europa. I ara quan es presenten les previsions que fan organitzacions internacionals, no ja el govern sinó els mitjans de comunicació progovernamentals maquillen els resultats. Per exemple, de les últimes previsions de l’FMI, els governamentals destaquen que la previsió per enguany creixerà en 4 dècimes i passarà a ser d’1,5.
Però el que només expliquen entre línies és que aquesta previsió per a l’any següent s’ha reduït en 4 dècimes, o sigui que fet i fumut estarem com estàvem. I el que encara és pitjor, ometen que el dèficit públic es mantindrà, si és que no creix, per sobre del -4% i que l’endeutament públic se situarà en el 107% i el 2028 s’haurà incrementat fins al 109%.
Aquesta situació contrasta amb un país que tècnicament té pitjors condicions que Espanya. És el cas italià perquè amb un creixement molt més baix que l’espanyol, aconseguirà reduir el seu dèficit públic fins al -0,7% i, per tant, amb unes finances gairebé equilibrades al 2028. I alhora reduirà el seu endeutament públic en 6 punts, encara que es mantindrà molt elevat, el 131,9%. Són dades que indiquen un mal funcionament de la gestió econòmica pública.
Però és que, a més, altres qüestions bàsiques continuen on eren. Estem ancorats en una deficient productivitat total dels factors que és la més decisiva de totes des de principis dels anys 90. La natalitat, problema greu, presenta un dels pitjors indicadors del món, però no es fa res per millorar-la. L’atur continua en els nivells més alts de tota la UE. Apareix l’interrogant, abans inexistent, de les persones considerades com a ocupades, però que no treballen, són els fixes discontinus, i es fa evident que junt amb un atur molt gran manquen treballadors en el sector de l’hostaleria i els dels transports.
Les administracions públiques funcionen molt malament, i l’única que sembla que s’ha interessat a obtenir resultats és Hisenda.
El problema de l’habitatge, que té molt a veure amb la natalitat, està enquistat. Malgrat que el banc dolent, la Sareb, té emmagatzemats milers i milers de pisos. La inversió és escassa i a més es fan normes que, en lloc d’incentivar, retiren habitatges del mercat i generen discriminacions forçades. Qui donarà un pis, encara que acrediti un sou, a una mare soltera amb un fill quan el propietari sap que si deixa de pagar no la podran desnonar perquè és una persona que, d’acord amb la legislació, només pot desocupar el pis si en té un altre on anar? Aquest fet i la generalització de les okupacions, la permissivitat de les administracions públiques no és altra cosa que una forma de carregar sobre l’esquena dels privats el problema de la manca d’habitatge, que és una responsabilitat dels poders públics.
Si la nostra societat no es transforma i assoleix una major exigència i transparència amb el que fa el govern, els resultats els patirem nosaltres mateixos perquè és evident que el poder i la seva alternativa mai pateixen els estralls de les crisis.
Loading ...
