El govern Torra, en un acte volgudament solemne al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, va fer pública una declaració amb la qual es compromet a “avançar sense excuses cap a la república catalana” i “encarar els desafiaments en aquest camí cap a la república” que serà inevitable.
La qüestió de fons d’aquestes declaracions, que remarquem perquè són institucionals, és que quan van poder dur a terme aquesta república hi van renunciar. Actuen com si aquest fer-se enrere en el moment crucial no s’hagués produït.
Ho explica bé el llibre d’un periodista favorable a l’independentisme com és Francesc-Marc Álvaro quan narra amb detall l’informe de les conclusions de l’advocat defensor de Joaquim Forn, Xavier Melero, i cita textualment “Poc després de les lleis de desconnexió, el que fa el govern de la Generalitat és incomplir sistemàticament el seu contingut perquè res del que es fes tingués validesa normativa ni des del punt de vista de la pròpia legalitat republicana”. I acaba “Ningú diu res, ningú vota res i tothom se’n va a casa. No s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic, no es dicten decrets, ni lleis de desenvolupament, i tot el món s’adapta a l’aplicació de l’article 155”. En realitat van arribar tan enllà com van voler, i ells mateixos se’n van desdir, fiant que amb l’envit li torçarien el braç a l’estat espanyol. Però no hi havia intenció real de proclamar cap independència ni cap república, perquè si no haurien arriat la bandera espanyola, haurien romàs al Palau i haurien dictat les primeres normes al DOG. Com va afirmar públicament una altra persona gens sospitosa i avui membre del Consell per la República, la exconsellera Clara Ponsetí, “vam anar de ‘farol’”.
Sobre aquesta base és evident que no hi ha construcció política possible. Però aleshores, per què el gruix de seguidors continua sent tan important i la fidelitat al projecte inexistent es manté? És difícil trobar un cas semblant en la història política. La reivindicació com a realitat d’un fet que és públic i notori que mai es va produir.
Hi ha dues raons fonamentals per explicar aquest seguiment tan nombrós de fidelitats. Una és la càrrega emotiva no tant del judici com del seu acompanyament per una llarga i insòlita presó provisional. Sense aquest fet, i després de les renúncies del 2017, el procés no tindria pràcticament bandera política.
Però encara hi ha un segon factor, possiblement més important: les brutal i irresponsables càrregues policials contra la gent que va anar a votar. Tan irracional que a hores d’ara, i per vergonya del propi estat, cap alt càrrec se n’ha fet responsable de la instrucció. Si fessin cas al que s’explica a les sales de justícia, la dura intervenció de la policia i la Guàrdia Civil hauria estat fruit d’un preocupant fenomen espontani. D’una policia que actua violentament contra persones en recintes tancats sense que ningú li ordenés fer-ho. Òbviament no és així, però l’error és tan greu que ara cap dels seus responsables vol assumir la culpa.
Aquell fet va crear una comunitat de gent que mai s’havia vist sotmesa a situacions tan límits, i ni tan sols se’ls hi passava per la imaginació. Allà es va forjar un sentiment d’indignació, de refús profund a l’estat, i de lligams que van més enllà d’una pura orientació política. I precisament per aquesta característica, la dimensió sensible i poc política de l’actitud, és fa difícil trobar-hi solució.
Una vegada més el propi govern espanyol i l’estat profund és l’autèntic forjador de la reacció independentista en un àmbit popular. Si la forma de pensar i fer dels qui governen l’estat en les seves diferents instàncies no canvia, el problema català, amb tot el que comporta d’incertesa i inestabilitat, continuarà enquistat i a l’atzar de circumstàncies que escapen al control del propi estat.
