Durant els últims mesos, amb Europa submergida per la pandèmia de la Covid-19, els metalls estratègics han patit un inexorable augment de preus en els mercats mundials.
Es tracta de matèries primeres indispensables per avançar en una de les prioritats estratègiques que s’ha fixat Occident: la lluita contra el canvi climàtic i la conseqüent transició energètica.
Prenem com a exemple el liti, actualment irreemplaçable en la tecnologia de les bateries que fan funcionar des dels telèfons mòbils fins a cotxes elèctrics, ha doblat el seu preu des del passat novembre.
Aquesta tendència a l’alça s’explica a curt termini per la recuperació econòmica post-Covid de la Xina i, més en general, d’Àsia.
Però a llarg termini, els analistes del sector coincideixen a apuntar que els preus de minerals com el liti, el cobalt, el coure, el níquel o fins i tot l’alumini seguiran inflant-se.
El mateix passarà amb altres minerals clau, com les anomenades «terres rares», una família de 17 metalls amb particulars propietats magnètiques indispensables per fabricar motors elèctrics.
Segons Bloomberg , la demanda industrial d’alumini i de níquel es multiplicarà per 14 entre 2021 i 2030. I si no apareixen noves mines, dins de 9 anys faltarà ja el 20% del coure necessari a nivell mundial, el 15% del cobalt i el 10% del níquel.
A major increment de demanda, i amb una oferta incapaç per ara d’equilibrar-la, la competència per accedir als metalls estratègics és més rude que mai.
Washington, disposada a relocalitzar la producció
L’assumpte preocupa les grans potències.
La Casa Blanca ha demanat recentment una anàlisi profunda de la cadena de subministrament nacional en metalls estratègics. Els Estats Units consideren que la seva dependència en importacions genera una greu vulnerabilitat estratègica.
De fet, s’han aprovat ja projectes per obrir noves mines en territori nord-americà, cosa que no passava des de fa dècades.
Es pot dir que els Estats Units estan de sort ja que compten amb importants reserves de liti, totalment subexplotades (produeix només l’1% del liti mundial).
El país també era fins als anys 80 el principal productor mundial de terres rares. Encara que actualment, la seva situació és més complicada : la Xina genera ara el 70% de la producció mundial, i el 80% de les terres rares usades en Estats Units provenen del gegant asiàtic.
Va ser Donald Trump qui va estimular l’interès nord-americà a augmentar la producció nacional de terres rares per aconseguir independitzar-se de les importacions de la Xina.
Una política que Joe Biden no té intenció de canviar malgrat les seves preocupacions mediambientals. Una altra vegada, els Estats Units estan de sort: podrien albergar les reserves mundials més importants d’aquests minerals, després de la Xina.
Mentrestant, Europa continua sense estratègia
Els països europeus també importen la immensa majoria dels seus metalls estratègics de l’estranger. Però la seva dependència de la Xina és molt més greu que la dels Estats Units, i arriba al 98% en les terres rares.
Cal dir que aquests minerals no sempre falten sota terra europeu, però aquí la seva explotació directa s’exposa a més límits i controvèrsies que en cap altra part de món.
Com afirma un consultor d’Ernst & Young citat per Le Figaro , “no crec en absolut en la possibilitat d’obrir mines a Europa Occidental”. Aquest expert afegeix que “hi ha massa obstacles socials i polítics” que retarden enormement l’aprovació de projectes.
La Unió Europea i els seus països membre s’enfronten així a un particular dilema: o desenvolupen mines en sòl propi o hauran de seguir s’externalitzant l’abastament en llocs on les regulacions siguin menys exigents.
És evident que l’opció d’externalitzar pot millorar-se, per exemple, escollint països amics per al desenvolupament de mines i demanant que es compleixin certs estàndards mediambientals i laborals.
Però seguiran havent-hi dos problemes de fons: primer, el proveïment només es pot garantir al 100% relocalitzant la producció a Europa; i segon, la hipocresia moral subjacent mai es podrà negar del tot, ja que les eventuals conseqüències les patiran sempre comunitats locals mar enllà.
Així doncs, la gran paradoxa dels materials estratègics és que, encara que la seva extracció i sobretot refinament solen ser costosos per al medi ambient, són imprescindibles per desenvolupar les tecnologies que ens fan menys dependents del petroli, del gas i del carbó.
Loading ...
