Quan la Generalitat es fa sucursal: el cas del Premi Blanquerna i la submissió a Madrid

En els temps clàssics de la política catalana, hi havia una línia vermella que ningú gosava traspassar: la de la dependència orgànica. La idea que les decisions dels partits catalans havien d’estar arrelades a Catalunya era gairebé un dogma compartit, tant pels qui defensaven l’autogovern com pels qui l’exercien.

Aquell esperit va permetre, durant uns anys, la ficció d’un partit socialista català amb veu pròpia: el PSC-PSOE, que mantenia un grup parlamentari independent a Madrid. Aquella autonomia, però, va durar poc. La realitat va imposar la seva lògica, i el PSC va acabar convertit en una mera federació del PSOE, sense veu pròpia ni capacitat de decisió.

Aquesta subordinació, que en la dreta espanyola mai no ha estat motiu de debat —el Partit Popular i la seva antecessora, Aliança Popular, sempre han acceptat la seva condició de delegació centralista—, pren avui un relleu especial en el terreny institucional. Perquè si l’autonomia orgànica era important per als partits, encara ho és més per a l’òrgan que encarna l’autogovern mateix: la Generalitat de Catalunya.

El mandat actual, presidit per Salvador Illa, marca una inflexió històrica.

Per primera vegada des del restabliment democràtic, la Generalitat està en mans exclusives d’una força política que no depèn només dels votants catalans, sinó d’una estructura estatal amb seu a Madrid. Ni en Maragall de la primera dècada del segle XXI, ni en Montilla que el va succeir —ambdós en governs de coalició amb Esquerra i Iniciativa— van arribar a aquesta situació. En aquells temps, el tripartit matisava la dependència i, sovint, mantenia distància amb la Moncloa. Maragall, de fet, va protagonitzar friccions notòries amb Zapatero per l’Estatut. Aquella independència ha desaparegut completament.

Amb Illa, la Generalitat s’ha convertit en una extensió administrativa de Ferraz. L’actual president és un home de la més estreta confiança de Pedro Sánchez —una peça clau del seu engranatge polític— i la seva acció de govern reflecteix, punt per punt, les prioritats del govern central. No hi ha dissonàncies, ni tan sols en aquells àmbits en què tradicionalment Catalunya havia marcat perfil propi. L’autonomia política ha deixat pas a la subordinació orgànica.

El cas Blanquerna: un gest revelador

L’episodi més recent i significatiu d’aquesta deriva és la concessió del Premi Blanquerna —recuperat per la Generalitat després d’anys d’oblit— al director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero. En aparença, un reconeixement cultural. En realitat, un gest polític de fort simbolisme.

El context no pot ser més eloqüent: García Montero, poeta i escriptor, és una de les figures més pròximes al president Sánchez i un dels seus principals operadors en el camp de la cultura i la llengua. Des del seu càrrec al Cervantes, organisme que depèn directament del Ministeri d’Afers Exteriors, manté un pols obert amb el director de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), Santiago Muñoz Machado. El conflicte, lluny de ser anecdòtic, revela una pugna pel control de la política lingüística espanyola: el Cervantes, com a instrument de projecció exterior, vol esdevenir el centre de poder cultural, mentre la RAE defensa la seva autonomia i el seu paper com a garant de la norma lingüística.

La tensió va esclatar públicament quan García Montero va acusar Muñoz Machado de manca de formació filològica i de dedicar-se massa al seu despatx d’advocats, amb clients milionaris. Les acusacions van sorprendre pel seu to agressiu i per la naturalesa institucional de l’emissor: un organisme que, teòricament, hauria de fomentar la cooperació cultural entre les llengües d’Espanya. La disputa es va reactivar durant el Desè Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat a Arequipa (Perú), on Montero va insistir en la seva ofensiva, generant incomoditat entre els assistents.

La finalitat de tot plegat sembla clara: condicionar el relleu a la direcció de la RAE, que s’haurà de produir el desembre de 2026, i garantir que el successor sigui algú més afí al poder polític. La independència de la institució acadèmica molesta en certs despatxos de la Moncloa, i l’actual director del Cervantes actua com a peó d’aquesta estratègia. No és cap secret que García Montero és un home del president, situat al capdavant d’un instrument cultural de l’Estat per aquesta raó.

La Generalitat en el bàndol de la Moncloa

És en aquest context que el govern d’Illa ha decidit atorgar-li el Premi Blanquerna. El guardó, creat en temps de Jordi Pujol per reconèixer personalitats que contribueixen al coneixement i la projecció de Catalunya, s’atorga a Madrid. En la seva “nova versió”, després de la seva suspensió durant la fase del Procés, ha passat de ser un símbol d’afirmació cultural catalana a un acte de fidelitat política. El jurat que l’ha concedit estava presidit pel conseller de la Presidència, Albert Dalmau, la qual cosa elimina qualsevol aparença d’independència.

La decisió no és neutra: situar-se al costat del Cervantes —i, per tant, del govern central— en plena batalla entre institucions culturals espanyoles, significa renunciar al paper d’independència  que hauria de tenir el govern de Catalunya. La Generalitat, en lloc de preservar la seva neutralitat institucional, s’ha alineat amb el bàndol governamental, actuant com una “sucursal” política en la guerra cultural de Madrid.

Aquest alineament té conseqüències més enllà del gest simbòlic. Representa la pèrdua de la Generalitat com a espai de representació dels interessos propis de Catalunya i la seva transformació en una extensió operativa del govern espanyol. No és una anècdota, sinó una mutació de fons: l’autogovern deixant pas a la delegació.

I això, mentre Illa governa amb tan sols 43 diputats, gràcies a la complicitat d’Esquerra Republicana, que amb el seu suport ha fet possible aquesta “anomalia democràtica”. La dependència política i la manca de projecte propi converteixen la Generalitat en allò que mai hauria d’haver estat: una sucursal i oficina perifèrica de la Moncloa.

 Loading ...