Després dels esdeveniments de la setmana passada al Capitoli, la pressió pública sobre Donald Trump ha arribat a un punt mai vist fins ara. Els atacs i les crítiques arriben ja per tots els fronts, incloent per primer cop la major part de polítics i simpatitzants republicans.
Inclús el Wall Street Journal, l’únic mitjà d’informació mainstream que ha tractat l’administració Trump amb equidistància i sense caure en els excessos mediàtics dels altres, demana ara la dimissió del president.
El suport distant de les bases conservadores a Trump
En el 2016 i 2020, milions de republicans votaren per Trump tapant-se el nas. La seva elecció era el mal menor. Així, toleraven els excessos demagògics i divisius del candidat a canvi del seu programa econòmic que, cal recordar-ho, ha estat tremendament exitós als seus ulls.
En efecte, Trump ha baixat (encara més) els impostos, ha desfet les regulacions d’Obama, ha apropat els Estats Units a la plena independència energètica, ha reduït l’atur fins al ridícul i ha aconseguit augmentar, sense subsidis públics ni obligacions a les empreses, els sous mínims.
Fora de l’àmbit econòmic, aquests mateixos republicans, conservadors “convencionals”, tampoc s’escandalitzaven quan Trump insultava grosserament els progressistes. Tot i que pocs d’ells ho admetien en públic, en privat els agradava la defensa a ultrança que el president feia dels principis i dels pares fundadors dels Estats Units.
Un moment clau que potser hauria pogut canviar el curs de les eleccions fou quan una part del moviment Black Lives Matter esdevingué violenta i inicià un seguit d’aldarulls durant els quals s’abateren estàtues dels herois de la història dels Estats Units i es cremaren centenars de comerços.
En aquelles dates, nombrosos conservadors se sentiren segurs de tenir Donald Trump a la Casa Blanca. No obstant, el president perdé l’oportunitat d’adoptar un to conciliador i reunir entorn seu tots els nord-americans orgullosos del seu país i de la seva història.
A mesura que les eleccions s’apropaven, es feu més clar que Trump no canviaria de to i intentaria guanyar-les tal i com ho feu al 2016: dividint i insultant a dreta i esquerra.
De ben segur que nombrosos conservadors en sortiren ben decebuts. D’altres canviaren probablement el seu vot pel moderat Joe Biden, figura suficientment central i allunyada dels nous corrents extremistes del Partit Demòcrata (tot i que té com a lloctinent una vicepresidenta tan divisiva com Trump).
L’actuació del president en funcions després de les eleccions, i sobretot del tràgic assalt al Capitoli de trumpistes exaltats, han reduït encara més el seu cercle de suports. Un cercle que paradoxalment tan sols uns mesos abans era més gran que mai.
A la cruïlla de camins
L’aliança entre els trumpistes convençuts i les bases conservadores està més afeblida que mai.
Trump sempre ha rebutjat canviar el seu to. Amb això s’ha assegurat el suport incondicional d’una minoria exaltada, però el preu que està pagant és inassumible per als conservadors que senten més que mai la necessitat de recuperar el poder a Washington davant els excessos progressistes.
Al Partit Republicà, les escasses figures que mai havien volgut afegir-se a l’aliança amb el trumpisme, com els Bush o Mitt Romney, es veuen ara reforçades. Però aquesta dreta neo-liberal ho té francament difícil per tornar al poder un dia.
Tant els progressistes com els trumpistes fan pressió per regular més l’economia (tot i que per raons i vies ben diferents) i són els que dominen respectivament els dos extrems ideològics que han polaritzat el país fins als límits.
Mentrestant, des dels moviments conservadors, noves figures com Oren Cass intenten superar els traumes dels darrers anys. Figures republicanes com Marco Rubio han defensat la necessitat d’oferir una alternativa conservadora per a la classe obrera que inclogui també les minories racials.
El futur del Partit Republicà i del conservadorisme en l’era post-Trump encara s’ha d’escriure.
Loading ...
