De nou la societat espanyola es prepara per elegir els seus representants parlamentaris, amb una barreja d’esperança i escepticisme, davant la incapacitat de trobar solucions pràctiques als problemes dels últims temps.
Si la política s’entenia com a art del possible, la tossuderia dels impossibles no sembla portar els ciutadans a renunciar a solucions extraordinàries o inesperades, gairebé taumatúrgiques. Dóna la impressió que ressuscita una manera arbitraria de fer espanyola, en tants àmbits de l’existència: fins a un xaval de primària parla avui del que haurien de fer Zidane o Valverde per resoldre la crisi dels seus equips.
L’Estat Espanyol ja no és diferent. La meva impressió és que en el món, almenys a occident, es busquen desesperadament solucions ràpides i elementals a problemes molt complexos.
La cultura audiovisual, accelerada amb les contínues innovacions tècniques, porta al predomini del sentiment sobre la raó, com tantes vegades s’ha escrit. La immediatesa i rapidesa de les sensacions, gairebé com les crescudes després d’una gota freda, nega la pacient capacitat d’esperar. Calen solucions ja!
