A aquests aspectes de reordenació de l’ensenyament, els relatius al món de la cultura, pròpiament dita, se centren, com es va indicar, en els desenvolupaments propis de les Lletres, les Arts i la Ciència. Cadascun va tenir insignes representants amb la particularitat que el “factor polític” va tenir diferent visibilitat en cada àmbit tenint en compte que, precisament a l’interior, hi va haver “intel·lectuals afectes”, “intel·lectuals acomodats” i “intel·lectuals independents”.
Al camp de les Lletres, es troben, d’entrada, les contribucions dels intel·lectuals afectes al règim o “intel·lectuals de la victòria” que, amb responsabilitats polítiques o sense, els conformen les “famílies del franquisme”. A banda de la dels militars (grup no sempre compacte, però sí exercent), hi ha la tradicionalista, la monàrquica, la falangista i la nacionalcatòlica.
Tradicionalistes
Entre els tradicionalistes, amb el referent de Víctor Pradera, assassinat per milicians del bàndol republicà en començar la guerra, destaca Elías de Tejada i, en grau més baix, Álvaro d’Ors i Rafael Gambra.
Víctor Pradera Larumbe, va néixer a Pamplona el 1872. Enginyer i advocat. Va destacar com a intel·lectual del carlisme en línia amb Juan Vázquez de Mella. Va publicar “El Estado Nuevo” (1935), en què defensava una forma d’estat basada en el corporativisme catòlic i la monarquia tradicional, “com a sistema per superar els antagonismes socials i preservar les peculiaritats regionals emmarcades dins de la unitat d’Espanya”.
Francisco Elías de Tejada i Spínola (Madrid,1917-1978), va ser un dels principals representants de la Comunió Tradicionalista a la postguerra. Va impulsar la revista Reconquista i l’editora Montejurra, alhora que crearia el Centre d’Estudis Històrics i Polítics General Zumalacárregui. Va exercir com a Catedràtic de Dret Natural i Filosofia del Dret a diferents universitats, amb la singularitat de permutar la seva plaça de Salamanca per la de Sevilla que ocupava precisament Joaquín Ruíz Giménez i, enmig d’aquest tràfec, va obtenir una excedència per desplaçar-se a Nàpols amb el objectiu de “posar en relleu la permanència dels valors espanyols en aquest regne”. Va ingressar a l’Institut d’Estudis Catalans en reconeixement de les seves obres “Les doctrines polítiques de la Catalunya medieval” (1950) i “Història del pensament polític català” (1963).
Álvaro d’Ors i Pérez-Peix, fill d’Eugeni d’Ors, va néixer a Barcelona el 1915 i va morir a Pamplona l’any 2004. Va ser un destacat carlí que professionalment va exercir també de catedràtic d’universitat. La seva especialitat, en què va obtenir gran reconeixement, va ser el Dret Romà, acompanyat del Dret Canònic.Va guanyar la Càtedra de Màlaga, però al cap de poc temps es va traslladar a Santiago, des d’on va formalitzar estretes relacions amb la Universitat de Coimbra. A principis dels anys seixanta es va traslladar a la Universitat de Navarra arran de la seva amistat amb sant Josemaría Escrivá de Balaguer. Prèviament havia presidit l’Institut Giuridico Espagnolo de Roma, dependent del CSIC. Va ser guardonat amb els premis Nacional de Literatura el 1954 i Príncep de Viana de Cultura el 1999.
Rafael Gambra Ciudad (Madrid,1920-2004), de rància ascendència navarresa, va ser un notable carlí, fundador en el seu moment de les Joventuts Tradicionalistes. Va exercir com a catedràtic de filosofia a l’Institut Príncep de Viana de Pamplona i, durant la contesa, com a Alferes Provisional. Va contribuir a l’organització dels “Congressos d’Amics de la Ciutat Catòlica”, col·laborant activament a la revista “Verbo”. Se’l va distingir amb els premis Verdruna (1965) i Víctor Pradera de Periodisme (1973).
Mentre que la “T” de l’anagrama “FET i de la JONS”, el tradicionalisme formava part del partit “Movimiento Nacional”, però els seus representants eren més franquistes que falangistes i més monàrquics que franquistes, òbviament, del “seu rei”.
Alguns dels seus representants van exercir càrrecs polítics en els primers governs de Franco (el Comte de Rodezno i Esteban Bilbao com a ministres de Justícia al primer i al segon govern, respectivament). D’Ors, sense més canvis, es mantindria fidel al carlisme, a l’extrem de deixar que el seu nom figurés a l’últim lloc de la llista de les eleccions europees de 1994 a títol testimonial.
Elías de Tejada passaria d’un criticisme discret a un explícit antifranquisme i de clara repulsa a les novetats conciliars. Ja a la nova època, impulsaria el partit Comunión Católica Monárquica (1977). Va acceptar figurar per Sevilla a la candidatura al Senat del partit “Alianza Nacional 18 de Juliol”, encara que hi renunciaria per entendre que aquest partit mantenia encara fidelitat a Franco.
Finalment, Gambra que arribarà a ser l’autoritat suprema del tradicionalisme més ortodox, anirà distanciant-se del règim per entendre que es va donant entrada a posicionaments “liberals”. Ja en democràcia, donarà un suport tènue al partit “Fuerza Nueva” de Blas Piñar.
El rerefons cultural del primer cicle bursàtil del franquisme (5). Educació (i II)
Al camp de les Lletres, es troben, d'entrada, les contribucions dels intel·lectuals afectes al règim o intel·lectuals de la victòria que, amb responsabilitats polítiques o sense, els conformen les famílies del franquisme Share on X
