Monàrquics
Entre els monàrquics, sobresurten Pemán. També, Vegas Latapié i Sainz Rodríguez. En menor mesura, els germans Pemartín.
José María Pemán y Pemartín (Cádiz,1897-1981), advocat i prolífer escriptor en gairebé tots els gèneres. Políticament, va iniciar la seva carrera durant la Dictadura de Primo de Rivera, de qui era parent llunyà. Va entrar a formar part de l’Associació Nacional de Propagandistes Catòlics. Més endavant, Alfons XIII el nomena “Gentilhombre de Cambra amb exercici”.
Durant la República s’integra a Unió Monàrquica Nacional, amb Ramiro de Maeztu, Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, entre d’altres. Quan la “sanjurjada” s’exilia a Gibraltar. Tot seguit, passa a formar part de la Societat Cultural i de la revista Acció Espanyola. El 1933 entra al partit Renovación Española i, l’any següent, s’adhereix al Bloc Nacional. Surt diputat per Badajoz i Cadis, iniciant-se al parlamentarisme durant el “Bienni Conservador”.
En començar la guerra, es compromet apassionadament amb els colpistes, inspirant les expressions “Cruzada” i “Movimiento Nacional”, qualificant-se com a “Poeta Alferes”, “Juglar de la Croada” i “Enginy del Règim”. A Burgos, sota la batuta d’Eugeni d’Ors, forma part de la plana major dels “poetes de guerra” (Luis Rosales, Agustí de Foxa, Manuel Machado, Luis Felipe Vivanco i Dionisio Ridruejo). Presideix la Comissió de Cultura i Ensenyament de la Junta Tècnica de l’Estat des de la constitució l’1 d’octubre de 1936.
Tot seguit, es fa càrrec del Servei de Premsa i Propaganda, impulsant la història canònica de la propaganda franquista sobre la guerra a través de la monumental obra “Història de la Croada Espanyola” que enllaçarà amb “Història d’Espanya per a pàrvuls”, publicada el 1939 i dedicada fervorosament a Franco. Finalitzada la guerra, exerceix com a Director de la Reial Acadèmia Espanyola; ingressa a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació; és conseller nacional de FET i de les JONS; diputat a Corts… Sense renyar amb Franco, s’enfronta amb els falangistes i, atesa la seva exaltació monàrquica (va presidir el Consell Privat del Comte de Barcelona), es va allunyant de la primera línia política i representativa, situant-se a l’esfera literària i acadèmica. Casat amb Carmen Domecq i Rivero, van tenir nou fills, set femelles i dos homes.
Eugenio Vegas Latapié (Irún,1907-Madrid,1985) des de molt jove va mantenir un activisme acervat als mitjans monàrquics. Professionalment va guanyar, als dinou anys, les oposicions al Cos Jurídic Militar i tres anys més tard les de Lletrat del Consell d’Estat. El 1931 funda la “gran obra de la seva vida”, la Societat Cultural, en el marc de la revista Acció Espanyola que exerceix com a nucli opositor de la república i, alhora, difon la doctrina monàrquica. Davant la repressió i la persecució política que l’acuitava, va crear l’editorial Cultura Espanyola per publicar obres a favor de la monarquia.
Quan es produeix l’aixecament el juliol de 1936 s’incorpora a la Legió, amb nom fals que, en descobrir-se, el general Yagüe el va llicenciar per entendre que no podia tenir enrolat com a soldat un capità jurídic militar. Per poc temps va ser conseller nacional de FET i de les JONS, amb la pretensió d’aconsellar Franco, però no els falangistes. Es va “desplaçar” a Ceuta i en acabar la guerra, sense aconseguir per pressió política una plaça de catedràtic de Dret Polític, es va traslladar a Roma, posant-se a disposició d’Alfons XIII. Va aconsellar la seva abdicació a favor de Don Juan, actuant com a cap de la seva secretaria política. Va romandre en aquest càrrec fins al 1947 i a l’intern, amb una activa participació a la revista Verbo, va participar en les diferents conspiracions que duien a terme els alts caps de l’exèrcit contra els falangistes i a favor de la reinstauració monàrquica.
Va ser preceptor de “Don Juanito” fins que aquest va deixar de residir a Lausanne per traslladar-se a Estoril i, d’acord amb allò pactat amb Franco, continuar els seus estudis a Espanya. El 1965 va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, actuant durant uns anys com a secretari de la mateixa i exercint com a lletrat del Consell d’Estat fins a la seva mort.
Per la seva banda, Pedro Sainz Rodríguez (Madrid,1897-1986), va ser un “nen prodigi” que a vint-i-tres anys va guanyar per oposició la Càtedra de Llengua i Literatura Espanyoles de la Universitat d’Oviedo. Va ser Degà de la Facultat i en aquesta ciutat va conèixer i va tractar personalment el General Franco. Tres anys més tard es va traslladar a Madrid en haver guanyat la Càtedra de Bibliologia de la Universitat Central.
Amant dels llibres, tenia una biblioteca de més de cinquanta mil títols que donaria a la Fundació Universitària Espanyola. Amb el temps ingressa a la Reial Acadèmia Espanyola i a la d’Història. A la vida acadèmica i literària, va sumar una activitat política important en defensa de la monarquia i del catolicisme, inspirat en l’ideari de Menéndez Pidal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, va acceptar formar part de l’Assemblea Consultiva Nacional des de 1927. Va ser diputat a Corts en totes les legislatures de la República, vinculat al grup Acció Nacional, que canviaria de nom el 1932 pel d’Acció Popular. Va fundar Renovació Espanyola i va treballar intensament com a membre d’Acció Espanyola. Més endavant posaria en marxa la Societat Anònima d’Ensenyament Lliure, per protegir legalment l’ensenyament de les ordres religioses durant el període republicà.
Tot seguit, va crear el Bloc Nacional i, després de la unificació, va ser delegat nacional d’Educació i Cultura i conseller nacional de FET i la JONS. A la Junta de Burgos, forma part del primer govern civil de Franco com a Ministre d’Instrucció Pública, que va canviar el nom pel d’Educació Nacional. La seva tasca al ministeri va ser important, però per poc temps, ja que deixaria la responsabilitat el mes d’abril de 1939 per les seves desavinences amb els falangistes (el motiu del cessament-renúncia va obeir que utilitzava el cotxe oficial per a les seves gresques nocturnes).
Es va traslladar a Lisboa, maniobrant i conspirant per a la restauració monàrquica. La seva fidelitat a Don Joan de Borbó el va portar a ser membre del Consell de la Corona i del Consell Privat del Comte de Barcelona. Va tornar a Espanya el 1969, ocupant una Càtedra a la Universitat Pontifícia de Comillas i va fixar la seva residència a Madrid.
Pel que fa als germans Pemartín, cosins de Pemán, la seva implicació política va ser sempre més laxa, això sí, en defensa de la monarquia com a forma d’estat i com a llegat familiar.
El més gran José Pemartín Sanjuán (Jerez de la Frontera, Cádiz,1888-Madrid,1954) va tenir una activitat rellevant quan la dictadura de Primo de Rivera, sent un dels fundadors de la Unió Monàrquica Nacional (que durant la República passaria a Renovació Espanyola). Amic de José Antonio Primo de Rivera, es va adherir al bàndol revoltat exercint la prefectura del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitja. El 1937 va publicar “Qué es lo nuevo”, una vehement apologia sobre la necessitat de “racionalitzar Espanya”. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
El seu germà, Julián Pemartín Sanjuán (Jerez de la Frontera, Cádiz,1901-Madrid,1966), va estar entre els fundadors de Falange Espanyola el 1933. Es va unir a les forces revoltades i com a “camisa vella” va exercir de cap provincial i després vicesecretari general de FET i de les JONS, amb un clar decantament a favor de la monarquia. Va ser procurador a les corts franquistes i un dels fundadors del Cercle Doctrinal “José Antonio”. En la faceta d’escriptor, va presidir l’Institut Nacional del Llibre.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (6). Les Lletres. Intel·lectuals (I)
Entre els monàrquics, sobresurten Pemán. També, Vegas Latapié i Sainz Rodríguez. En menor mesura, els germans Pemartín Share on X
Loading ...
