Al costat de la intel·lectualitat monàrquica, també va interactuar part de la “família militar”.
Un grup d’alts càrrecs dels exèrcits (terra, mar i aire) que pressionarien Franco, amb afany, però sense èxit, per reinstaurar la monarquia, provocant el que es coneix com “les crisis del primer franquisme”, amb el rerefons dels enfrontaments entre militars i falangistes, d’una banda, i de l’altra, la continuïtat vitalícia al cabdillatge.
Sorprèn, en aquest context de defensa de la reivindicació monàrquica, el posicionament favorable d’una part de l’oposició republicana a l’exili.
Acabada de fundar a Mèxic Acció Republicana Espanyola el 14 d’abril de 1941, desè aniversari de la proclamació de la Segona República, es va llançar una crida a les democràcies occidentals en sol·licitud d’ajuda per enderrocar Franco, argumentant que “sense una Espanya lliure no serà possible una Europa lliure”.
En aquesta línia, Indalecio Prieto, president del Govern, en divergència amb Martínez Barrio, que presidia la República, defensava la idea de reconstruir un govern republicà, que es presentaria als aliats com a alternativa al franquisme, en el qual es donava una aproximació a la monarquia. Oferia, si avancés la iniciativa, la celebració d’un referèndum sobre la forma d’estat, monarquia o república. La proposta no va prosperar, la qual cosa va contribuir que tot seguit presentés la seva dimissió.
Les coses van quedar com estaven i, en definitiva, una vegada aprovada i ratificada la Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat, Franco va aconseguir la tan anhelada legitimació monàrquica del règim.
Sorprèn, en aquest context de defensa de la reivindicació monàrquica, el posicionament favorable d'una part de l'oposició republicana a l'exili Share on X
Loading ...
