La majoria d’informacions publicades avui continuen donant resultats basats en les enquestes. Converses dona els reals, l’assignació d’escons. Concretament, de 574 sobre 577 que té l’assemblea, per tant, pràcticament tot dat i beneit.
Les enquestes les carrega el diable i una vegada més això s’ha vist a França. Hem passat de l’alarma amb la majoria absoluta del Reagrupament Nacional (RN) a què quedés com el tercer bloc. Realment, la majoria absoluta era una exageració, però sí que estava clar, segons les enquestes, que havia de guanyar amb claredat. No ha estat així. Cal preguntar-se per què. Ho anirem veient.
Com a explicació provisional, serveixi la de la participació més gran, que ha assolit uns nivells històrics. Aquesta hipòtesi ens diu que sobretot l’esquerra s’ha mobilitzat per por. Mesures anunciades com que els nascuts a França de pares immigrants no tindrien automàticament la nacionalitat francesa als 18 anys, implementar la preferència nacional en ajudes socials de subsidis familiars, restringir els reagrupaments familiars i no assignar llocs de treball “sensibles” a les persones amb doble nacionalitat poden haver tingut un efecte mobilitzador contrari a Le Pen. En tot cas, cal veure amb més detalls els resultats a cada circumscripció i la participació electoral concreta per districte electoral per arribar a conclusions sòlides.
El resultat ha estat aquest:
- NFP
- LFI (71)
- PC (9)
- DVG (liberals d’esquerra) (12)
- PS (64)
- Verds (32)
- Majoria presidencial
- Renaixença (Macron) (96)
- Modem (34)
- UDI (3)
- Horitzons (liberals) (26)
- Dreta clàssica
- LR (39)
- DvD (gaullistes i demòcrates cristians) (25)
- Dreta radical
- RN (126)
- Republicans aliats a la RN (17)
- Altres
- Altres (13)
- Independents antipolítica (10)
Amb aquests resultats, tothom està lluny de la majoria absoluta situada en 289 diputats. El NFP n’ha assolit 188, el màxim de les previsions. La majoria presidencial, 159, però cal considerar que en tenia 250. Ha salvat els mobles, però la caiguda és espectacular. I el partit estrictament del president, Renaixença, s’ha quedat amb 96.
La dreta clàssica, Els Republicans més els gaullistes i altres forces, han assolit 64 diputats. No és un mal resultat si es considera que en tenien 61. A més, hi ha els 17 de l’escissió provocada per l’aliança d’un sector amb el RN. Les seves expectatives eren molt altes i això dona peu a frustració, però la veritat és que el seu creixement ha estat gran. Ha passat de 88 escons a 126 i cal considerar que fa dues eleccions en tenia només 17.
A reserva de conèixer els resultats en percentatge de vot, que donaran una idea més exacta sobre la correlació de forces, és evident que s’obre un nou període d’incertesa.
Primer, perquè els teòrics guanyadors, el NFP, són una amalgama molt heterogènia, sobretot pel que fa a la presència de la França Insubmisa de Mélenchon, que és primera força d’aquell grup amb 71 escons dels 188 dels quals disposa. Però és clar, el seu líder no pot acabar de treure pit perquè en tenia 75, o sigui que és l’únic grup de l’esquerra que ha perdut diputats. En contrapartida, el partit socialista ha doblat els escons de 31 a 64. I els ecologistes també han millorat, si bé que menys, augmentant amb 11 escons els 21 que tenien.
És evident que amb tots aquests resultats les expectatives prèvies hi fan molt, però cal partir de la realitat per endevinar el futur i aquesta assenyala la desfeta de la majoria presidencial i sobretot dels macronistes, malgrat que numèricament han salvat la cara.
La dreta de tota la vida, ja molt minvada a les anteriors eleccions, ha aguantat raonablement bé l’estrebada i l’escissió. I els del RN, si no hagués estat que ells mateixos es van creure la majoria absoluta, ara podrien estar cantant les excel·lències d’un resultat històric perquè el que és evident és que guanya poder a França, no només a l’assemblea, sinó a les municipalitats i regions i això vol dir poder de base. Una xarxa que va ser la força històrica del partit comunista i que ningú més té perquè els macronistes són una superestructura de poder sense element territorial.
El primer partit és RN amb 136, seguit de Renaixença del president Macron amb 96. Mélenchon és la tercera força francesa amb 71 i el cinquè lloc està disputat entre socialistes i Els Republicans, el gran partit hereu de de Gaulle de la dreta francesa que havia estat durant dècades el partit de govern a França.
Tot està molt esmicolat i ara caldrà veure com es reajusten els partits, perquè és evident que dins el Front Popular hi ha opcions polítiques incompatibles. Per tenir una idea de la fragmentació només cal constatar que estan representades 14 forces polítiques, totes molt lluny de la majoria presidencial (156), amb els liberals del Front Popular dels DVG (12) i el PSC arribaria només als 232 diputats. Lluny, per tant, de la majoria.
Amb els ecologistes, que fins a cert punt formen més part del problema que de la solució en el cas francès, arribarien només a 264. Aquella aliança liberal socialista amb la dreta gaullista permetria assolir 296 escons i cobrir així la majoria. Però és viable aquesta gran coalició? En tot cas i provisionalment aquesta fragmentació afavoreix a qui té el poder, que és Macron.
La perspectiva es mou entre dos paràmetres: els dels problemes no resolts que han permès que el RN esclatés amb tanta força, als quals cal afegir l’avís per endeutament i dèficit excessiu que ha fet la Comissió Europea al govern francès i la perspectiva de les eleccions presidencials del 2027, que són les que marquen l’horitzó polític.
Loading ...
