El recentment nomenat primer ministre Sébastien Lecornu i el seu govern duraren exactament 14 hores al càrrec, empès el primer a dimitir davant l’onada d’indignació que la composició del seu gabinet, un concentrat de macronistes amb nombroses re-nominacions, despertà a França.
Però sense haver après cap lliçó, tan sols quatre dies més tard el president de la república francesa tornà a encarregar a Lecornu la formació d’un gabinet el divendres 10 d’octubre.
Macron s’enroca en la seva posició, decidit a resistir fins al final del seu segon i últim mandat (segons el que preveu la legislació francesa), i evitar la vergonya de ser el primer president de la cinquena república que hagi hagut de dimitir per raons polítiques.
Els que coneguin la figura de Macron no els hauria d’estranyar la fixació del personatge amb la seva pròpia imatge. Disposat a tot per intentar quedar bé (no sabem ja davant qui, en qualsevol cas no davant els electors francesos que es mostren a les enquestes més contraris que mai), Macron sembla inclús haver renunciat a aplicar l’única reforma significativa del seu segon mandat, la del retard de l’edat de jubilació.
I això malgrat que França és en aquest sentit una excepció absoluta a Europa, i que el país no està precisament en disposició de permetre’s el luxe de tornar a una jubilació als 62 anys.
Com expressava un editorial recent del diari Le Figaro: “els macronistes parlen als macronistes i nomenen macronistes mentre la resta del país no creu el que veu”.
Fins i tot el primer -i més longeu- primer ministre de Macron, Edouard Philippe, declarà públicament la setmana passada que el que hauria de fer Macron és dimitir, sumant-se a les veus dels líders polítics tradicionalment enemics del macronisme, com Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon.
Bruno Ratailleau, ministre de l’interior sortint i membre de la minoria conservadora que dona suport a Macron des del govern, declarà que el seu partit (Els Republicans) no hauria de recolzar cap nou primer ministre proper a Macron.
Més extrems, els partits de Le Pen i Mélenchon anunciaren que els seus diputats censurarien qualsevol nou primer ministre que Macron nomeni.
En aquesta equació hi ha un problema afegit, i no és menor: França necessita uns pressupostos per l’any vinent i el termini per a presentar-ne la proposta expira el dilluns 13 d’octubre.
Amb un dèficit públic que es projecta enguany en un 5,4% del Producte Interior Brut i en plena tempesta dels mercats per la degradació de la política nacional, França necessita desesperadament projectar un mínim d’estabilitat i control pressupostari.
La qüestió és que Emmanuel Macron ha esdevingut incontestablement part del problema.
El recentment nomenat primer ministre Sébastien Lecornu i el seu govern duraren exactament 14 hores al càrrec Share on X
Loading ...
