Els resultats de les eleccions europees a França, sens dubte els més comentats arreu d’Europa, oferiren malgrat la clara primera posició del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, la imatge d’un país profundament fragmentat.
Malgrat que la llista liderada per Bardella obtingué un respectable 31,4% del vot, la segona força política, Renaixença del president Emmanuel Macron, sumà tan sols el 14,6%. Això situa França en un escenari amb una miríada de sis forces polítiques “mitjanes”, enfrontades entre elles i amb pes electoral suficient per a ser tingudes en compte.
En contrast, els resultats a Espanya deixaren en evidència la resistència del bipartidisme PP-PSOE: malgrat la clara victòria dels populars, les dues grans forces aconseguiren concentrar pràcticament el 65% del vot total.
No obstant això, Macron anuncià la mateixa nit electoral la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions legislatives a França el 30 de juny i el 7 de juliol (primera i segona volta, respectivament).
En qüestió d’hores, l’escenari de la fragmentació va mutar en un de polarització enmig d’una frenètica successió d’esdeveniments.
Nou Front Polular
En un primer moment, les formacions polítiques d’esquerra i d’extrema esquerra decidiren presentar candidats únics a cada circumscripció, conformant una aliança batejada Nou Front Popular (de tristes ressonàncies a Espanya, i que a França també aparegué als anys 30 del segle passat per primer cop).
L’acord es feu pel que sembla d’esquena al líder de la llista que obtingué els millors resultats a les europees entre les esquerres, el socialista moderat Raphaël Glucksmann, tot i que més tard accedí a atorgar-li legitimitat.
A la pràctica, el Nou Front Popular ha adoptat el programa polític de l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon, França Insubmisa, i ha aconseguit imposar els seus candidats en una majoria de circumscripcions davant la desesperació d’una part dels votants socialistes, molt crítics amb Mélenchon.
Tot i que és molt difícil avançar els resultats a les legislatives que aquesta coalició ancorada a l’extrema esquerra podria obtenir, la suma dels vots dels socialistes, França Insubmisa, ecologistes i comunistes a les europees fou del 32% dels vots.
Bloc Nacional
Davant del perill electoral que suposa aquesta coalició, les dretes reaccionaren de forma caòtica. Diverses veus dels Republicans, el partit hereu del gaullisme, i també de Reconquesta, el partit del periodista Eric Zemmour, apel·laren a conformar un Bloc Nacional (terme amb connotacions igualment inquietants a Espanya) amb el Reagrupament Nacional de Le Pen.
Tanmateix, la cúpula dels Republicans es declarà contrària a aquesta posició, i el mateix president del partit, Eric Ciotti, fou desautoritzat pel seu comitè executiu i expulsat… Una decisió que la justícia invalidà divendres 14 de juny.
Tres quarts del mateix li succeí a Marion Maréchal, cap de llista de Reconquesta a les europees i advocada de la unió de les dretes, cosa que li valgué l’expulsió per part de Zemmour.
Preveure els resultats que un possible Bloc Nacional podria obtenir a les legislatives resulta encara més difícil que en el cas del Nou Front Popular, ja que les relacions entre els seus components resulten encara més complicades.
Però cal apuntar que els tres partits de dretes mencionats obtingueren el 44,2% dels vots, i per tant disposen d’un potencial més elevat que l’aliança antagonista (almenys teòricament).
Per sobre d’aquest guirigall, Emmanuel Macron té diverses cartes.
La primera i més evident és que el Reagrupament Nacional guanyi les eleccions legislatives (sense o amb coalició de dretes) i hagi de formar un govern. Situació que els macronistes explotarien per deixar en evidència la suposada incompetència de Le Pen. A més, seria previsible que els seus ministres haguessin de fer front a una ferotge resistència interna dels cossos de l’administració pública (l’estat profund), ancorats a l’esquerra.
La segona és, en cas que els comicis donin un parlament excessivament dividit per a formar una majoria, tornar a jugar la carta de l’ordre i apel·lar a la responsabilitat per intentar formar un govern d’unió nacional que reagrupi els diputats menys extremistes de tots cantons. Una opció atractiva sobre el paper, però de la qual Macron ha abusat massa d’ençà que arribà al poder el 2017, esgotant les reserves de polítics disposats a donar-li suport.
La tercera i que no cal descartar és que el sistema electoral francès de dues voltes desemboqui en una inesperada victòria de l’extrema esquerra. Un escenari que es podria produir si els macronistes són exclosos en primera volta en un nombre important de circumscripcions, fent que el duel a la segona sigui entre el Reagrupament Nacional i el Nou Front Popular.
En aquest darrer cas, a Macron no li quedaria més remei que seguir el mateix joc que amb Le Pen, però no és difícil concebre que un govern dominat per l’extrema esquerra esdevingui encara més incòmode per a Macron que no pas un d’extrema dreta, especialment en matèria econòmica, fiscal i social.
No és difícil concebre que un govern dominat per l'extrema esquerra esdevingui encara més incòmode per a Macron que no pas un d'extrema dreta, especialment en matèria econòmica, fiscal i social Share on X
Loading ...
