Ens referíem a Converses a les greus disfuncions que pateix Catalunya i que es van acumulant, i parlàvem de la seguretat i de com creixien les organitzacions de delinqüència entorn de la marihuana, de la cronificació del problema de l’AP-7, de Rodalies, etc.
Dissortadament, aquest és un problema que no només no es resol en aquestes disfuncions, sinó que creix i s’acumula davant la incompetència absoluta ara ja dels qui ens governen. Fixeu-vos la paradoxa: han començat obres a les línies R2 Nord i R11 de Rodalies que provocaran modificacions puntuals a l’R1 durant tres mesos a causa de les obres de l’estació de la Sagrera. Això se sabia des de fa temps, es va anunciar als usuaris, però va arribar el primer dia i el resultat ha estat un nou col·lapse a Rodalies. El desconcert dels passatgers el dissabte passat va ser absolut, però encara va esdevenir molt pitjor el dilluns, el primer dia feiner. En realitat una part important del problema és la falta o la insuficient planificació i coordinació pràctica. Ara resulta que no hi ha suficients autobusos per prestar el servei. Bé, l’afectació incideix sobre 73.000 passatgers, que no és poca cosa precisament, i té un efecte destructiu sobre la productivitat del país perquè té una repercussió directa sobre l’activitat laboral de totes aquestes persones, les empreses on treballen i les que es relacionen amb elles.
Aquesta manca d’autobusos només pot ser qualificada d’irresponsable perquè una vegada més, com en el cas de l’AP-7, no es tracta d’un fet imprevist sinó d’una crisi anunciada. La Generalitat, que té part de competències sobre Rodalies, insuficients, però les té (per exemple sobre els horaris), ara que el pitafi està muntat es limita a protestar, a considerar inacceptable la situació i a exigir el seu traspàs de Rodalies. Està bé que l’exigeixi, però ni el conseller, ni el govern, ni els funcionaris cobren per protestar, sinó per exercir la seva missió que en aquest cas és ser en part responsable del bon funcionament d’aquest servei de transport. La Generalitat havia de vetllar perquè la programació de Renfe fos suficient i en tot cas introduir els mitjans necessaris perquè el que està passant no succeís.
Paguem per una gent que fa el que nosaltres fem quan nosaltres ens prenem un cafè al bar: criticar i protestar. El problema és que a nosaltres no ens paguen per això, sinó per la feina per la qual estem contractats.
Aquesta degradació del funcionament de Catalunya està destruint el Parlament, que no és que anés sobrat precisament de prestigi en aquests darrers anys. Ara tot gira entorn del serial de Borràs, la seva suspensió com a diputada i, per tant, presidenta, la interinitat de la vicepresidenta i no posar-se d’acord perquè hi hagi una nova presidenta elegida pel Ple. A més els assessors de Borràs, que són sis, continuen cobrant els seus salaris que sumen conjuntament la gens menyspreable xifra de 26.000 euros per assessorar a una presidenta que ja no ho és. L’exemple és pèssim.
I mentre aquest vodevil continua, les relacions entre JxCat i ERC mantenen la política catalana ja en el pla de la caricatura permanent. Semblava que JxCat amenaçava i estava disposada a trencar amb el govern, i els mitjans de comunicació es van omplir de planes i planes analitzant aquest fet, al qual, per cert, Converses hi va dedicar molt poca atenció, perquè presumíem que la cosa evolucionaria en els termes com ho ha fet. Ara, que s’acosta el debat al Parlament sobre política catalana, JxCat plega veles. Ja no hi ha ultimàtum, ni pressió i el que era una data límit per ressituar l’horitzó de la independència, precisament el debat de política general al Parlament, ara resulta que ja no ho és. Ja no hi ha data. I no ho diu un qualsevol, sinó l’adalit de l’independentisme de morro fort, Laura Borràs. O sigui que res de res.
Loading ...
